Ja sabeu que ara tenim dues bandes de música. Una és la banda més popular de la història, implicada, participativa, la banda que acompanya les processons, la de la diana florejada o la que dóna ritme a la festa fe Sant Antoni, fins a l'extenuació. L'altra és la banda dels concerts, sòlida, una formació que ens fa gaudir molt en cada aparició i que, de la mà de Miquel Gayà, ens ha fet veure que des del segle XIX ençà també s'ha fet música que val la pena escoltar.

La del dia 25 d'agost, a la plaça d'es Sitjar, la banda dels concerts cada any ens fa un bon regal i, en l'etapa actual, sempre apropant-nos a la música contemporània, o gairebé. Per a aquesta ocasió, el repertori escollit va voler ser un recorregut per la música d'Amèrica, ja fossin d'aquell continent els compositors, o ho fos el motiu central del tema interpretat. I, com va dir el director, Amèrica és molt gran i per al concert es va haver d'escollir. Es començà per Amèrica del Nord, per les muntanyes Apalatxes, es va passar per Mèxic i per la serralada dels Andes, es va baixar fins al Brasil, per tornar al Nord, a la mateixa Nova York. Un viatge ben complet, tot sigui dit.

Mentiríem si no diguéssim que ens agradà tot el concert, sense excepció, però, amb tota franquesa, quan la banda va atacar les composicions dels "grans", va ser quan quedàrem absolutament captivats pel que se'ns oferia. Antonio Carlos Jobim, per exemple, o Quincy Jones (amb una fidelitat absoluta als originals arranjaments del "Soul Bossa Nova"), o Leonard Bernstein i el seu immortal West Side Story. 

Evidentment, la guinda del pastís, en el concert de Sant Bartomeu, sempre la posa l'"Amparito Roca", i la gent es posa a acompanyar, picant de mans, i allò ja és una festa col·lectiva.

Durant el concert, com en distints actes de les festes, el director Miquel Gayà va tenir paraules emocionades per al desaparegut Manuel Fernández i es va fer un emotiu minut de silenci en record del músic que ens ha deixat.