Tot perfecte, cap problema, temps esplèndid, gran participació, puntualitat... Què més es pot demanar.

Si el dissabte és per a la bauxa i per a la bulla, el dia de Sant Antoni és el de la tradició, on tot discorre d'acord amb el protocol i on el millor que pot passar... és que passi allò que tothom espera. I així va ser, en aquesta ocasió, per fortuna.

Parlàvem de puntualitat, i a les 3 del capvespre en punt els obrers majors ja estaven a punt de partida. I no hagueren d'esperar gaire, perquè immediatament es presentà la comitiva: el carro, sant Antoni, els dimonis i la banda de música. I endavant s'ha dit.











Parlàvem, en la crònica anterior, de la gran vitalitat de què gaudeix actualment aquesta festa. Ara hi afegiríem que també sembla tenir el futur assegurat. Si més no, i segons es desprèn d'aquesta fotografia, per la tendra incorporació de les noves generacions a tot el que faci olor de Sant Antoni.



Les carrosses.
Totes, sense que en falti cap.

























Carros, carretons i cabriols













Ses beneïdes



Els genets





I altre bestiar...
Què seria, la cavalcada, sense en Joan Trobat?





I més tradició. El cant de la codolada. Ells són els cantadors: na Maria Llaneres, en Joan Genovard, en Miquel Garau i en Pere Fortesa.



El derelicte, les restes del naufragi, el que quedava de l'Obreria a darrera hora.



I el darrer ball. Moment brillant, culminació de dos dies de festa, tancador d'una celebració multitudinària. Finalment, els dimonis posen el genoll en terra, es reten a Sant Antoni i aquest, com sempre, venç les temptacions. Els malignes l'any que ve ho tornaran intentar.





S'ha acabat la feina. És l'hora del descans, des de la satisfacció d'haver fet el que tocava i d'haver-ho fet molt bé. Gràcies, dimonis -tots!-, gràcies sant Antoni, gràcies banda de música, gràcies Obreria... Gràcies a tothom.






























I que ningú s'oblidi que els dies 21, 22 i 23 ens n'espera una altra ració a Cala Rajada.