ESCLATA SANT ANTONI!
Dient que la festa de Sant Antoni viu un moment àlgid no descobrim res. D'uns anys ençà, ha pres una volada espectacular i ningú sap ben bé on és el sostre d'aquesta celebració. Enguany només faltava el bon temps per acabar d'adobar-ho i ja ho tenim: una gernació al carrer i un esclat de festa que s'escapaoleix per totes les cosidures de l'ànima. Visca Sant Antoni!
A mig dia, a la cotxeria de ca na Vergera -seu oficiosa de l'Obreria- s'hi podia ensumar la flaire de l'arròs brut, i és que l'esperit necessita ser estimulat des de la matèria, això és, des d'un bon dinar. Com cada any, el pandero estava en bones mans: na Bàrbara Lliteres i en Joan Ramon Esteva n'eren els encarregats. Tota una garantia. En Llucià Serra s'ho mirava des d'una distància prudent, i la cosa anava fent.
Vuit quilos d'arròs vaqren desaparèixer en qüestió de minuts, i més n'hi hagués hagut. Igual sort va córrer l'ensaïmada de cabell d'àngel, i la d'ullets de sobrassada. No hi ha res com un bon dinar per poder aguantar una jornada com la que esperava a aquesta gent.
Dues generacions igualment importants en l'historial de Sant Antoni. En Llorenç "Mestrès" i en Toni "Miquelet", un ahir que encara és present, i un avui que mirà a demà. La festa no sembla tenir aturador.
Les autoritats: el batle Josep Gallego, el rector Miquel Mulet, el regidor de Cultura Rafel Fernández, l'obrer Miquel Garau, l'Obrer Major Tomeu Melis, i el president de 'Oberia Joan Terrassa.
I un convidat silenciós i pacient a qui, per desgràcia, li quedaven poques hores de vida. En el fogueró, se li acabaria la seva efímera existència.
Darrers moments, darrers preparatius abans de la sortida del dimoni petit. Tot ha d'estar en el seu punt, perfectament ajustat, perquè la pallissa que espera serà grossa i no es qüestió d'enfrontar-s'hi de qualsevol manera.
JA HI SOM!
Una gentada s'ha ajuntat davant la cotxeria de ca na Vergera, el dimoni ha sortit i esclata Sant Antoni. La Banda comença a sonar mentre la cridòria és eixordadora. Ha començat la festa!
Aquí, el tema aquell de les imatges i de les paraules es decanta decididament cap a les primeres. Les nostres fotografies parlen d'una manera prou eloqüent i res hi podríem afegir per fer-ho més entenedor. La gent havia pres la plaça de l'Església i els voltants. El dimoni gros esperava el petit, s'havia de produir la topada, esperava el primer ball, i ningú no s'ho volia perdre. Després es cridaria l'inevitable "boti, boti, boti...", que volem entendre més com una reivindació del que és propi que no com un rebuig d'allò que és aliè.
I després un altre ritual, aquest ben sigular, ben propi: la creu de mata va ser destruïda, un any més, pels dimonis. S'havia acomplert el guió, allò que tots sabíem que succeiria i que, això no obstant, esperàvem expectants, gairebé nerviosos.
Qualsevol lloc, qualsevol racó, eren bons per a no perdre's la feta, fins i tot jugant-se una mica el físic. Aquí les teniu, na Joan Colom -cantautora, glosadora, poetessa- i n'Antònia Garau -pregonera de l'Esperança- enfilades daunt un pedrís, gaudint del moment.
I després, la capta, la volta per tot el poble. Més tard vendria l'encesa dels foguerons i més festa. Als obrers, dimonis i Banda els quedava un jornal ben feixuc, però ja diuen que somada de gust no pesa. La festa de Sant Antoni és així d'exigent.
És el Sant Antoni de Capdepera, el nostre i, per això mateix, el més important del món. Per a nosaltres clar. Com ho és a cada poble per als seus veïns. Com cal.
Quina festada!
La llarga volta dels dimonis i la banda recorregué Vila Roja i Vila Nova, per acabar a la plaça de l'Orient , ja fosca negra.
