Pregó Mercat medieval 2022


"Sempre m’he preguntat... com seríem ara mateix els gabellins si aquella tropa de feudals esguerrats s’haguessin estalviat tan llarg viatge. I vostès... s’han aturat mai a pensar-ho?"

Venerada Mare de Déu de l’Esperança, honorables i digníssimes autoritats, gabellins, familiars, senyores i senyors de tot el món, bones tardes a tots i siau benvinguts al poble de Capdepera, al seu magnífic castell i al seu insuperable mercat medieval. Com aquests, els d’aquí, podeu estar-ne segurs que no en trobareu en lloc, ni de semblants ni tampoc de millors!

Permeteu-me, abans de continuar i per principis d’educació, que em presenti. Per a la gent que aleshores no em coneix ―a Capdepera, per sort «ens coneixem molt bé» quasi tots―, dir-vos que soc en Biel Torres Roqueta, un jovenet gabellí nascut a Cala Rajada, amb un currículum pobre i mancat de títols o llorers. El meu cau el tenc a la carretera de Can Patilla, entre les Talaioles i el camí de Can Barraqueta, just ben davant la volta de Can Ronsero. Cada matí, mig adormit, la primera imatge de Capdepera que puc admirar és la del nostre estimat castell, enfilat majestuós sobre d’aquest gran penyal, tot ell envoltat d’un bosc de pins i alzines, el qual em meravella, m’omple de goig i em dona l’energia suficient per afrontar el dia.

Els meus avantpassats, molt importants i estimats per mi, són els Roques d’Artà i els Barruans del carrer de la Mar. També ho són aquells valents i abnegats Malpesas, que vingueren a finals dels anys cinquanta de les terres del famós Quixot per navegar dins pesqueres més favorables i generoses que els poguessin encobeir. Per sabre on anem és necessari sabre d’on venim. La processó és molt llarga i el ciri és molt curt...

Ara que tots ja ens coneixem, que estam entre amics, que ningú ens escolta i que tot són flors i violes, us contaré el que em va succeir el passat dia vint-i-dos d’abril de bon matí. Aquest mateix dia tenia la presentació del meu llibre Pupil·les de llegums. Per aquest motiu els meus nervis feien, alcoholitzats, una gran festa dins mi. Per si això no fos poc, amb premeditació, el meu bon batle assaltà, tot bitllo-bitllo, la meva avorrida rutina de feina, com ell molt bé qualificà, per «fer-me l’abús».

Quasi vaig sortir corrent, tot regirat i amb els pèls de punta, quan, tot dret, fora anestèsia ni vaselina, m’encomanà, sí o sí, fer el pregó del mercat medieval. Ja no em faltava res més en aquells crítics moments d’alteració per entrar dins un pànic absolut i haver d’empassar-me, pel cascabot, una sobredosi de potents i saborosos tranquil·litzants.

«Qui soc jo?», li vaig dir espantat i ventilant, esclatat, esclafat i blanc com el referit, talment com si quatre camions de setze rodes m’hagueren passat a la vegada, impietosament, per damunt!

Senyores i senyors: vint-i-un escarransits dies sols he tengut per enllestir aquest desgavell, aquí «de cos present». Estimat Rafel..., una mica més i no hi soc a temps ni de posar-hi la primera lletra!


Com diu la història més moderna de Capdepera, devers el 2011, per badomeries que ara no venen al cas, tu i jo Rafel ens férem batles mútuament. Per tant, quan m’enflocares tan gran responsabilitat i honor, pensant en tot aquell maremàgnum que junts vàrem viure, carregat d’humilitat i consideració, no vaig sabre ni poder dir-te que no. Llavors no et vaig fallar i fer-ho ara no haguera semblat coherent per la meva part.

Passat l’atabalament i ensurt inicial, sols em queda agrair a tot l’equip de govern en general, a tu Batle i a na Carme en particular, per confiar que aquest escanyolit lletraferit pugui tirar aquesta eixida endavant amb la solvència, encert i dignitat que aquesta festa requereix. Ja us dic jo que els confiats van a l’infern...

Com vostès hauran notat, fora sabre si l’he encertada o l’he esguerrada, he encetat el pregó esmentant la nostra venerada Verge de l’Esperança. Pensant bé... i si faig un acte de contrició ―com deia Sor Trinidad: por mi culpa, por mi culpa, por mi grandísima culpa―, crec que sense cap mena de mala intenció he fet estellicons l’incorrupte protocol. Fora voler menysprear les autoritats aquí presents, he cregut més encertat enfilar aquest pregó per la part «divina», que sense dubtes d’aquí dalt ens il·lumina i mai ens fa plet.

A les autoritats he de dir, amb respecte i humilitat, que el seu càrrec és «humà» i que cada quatre anys han de passar pel sedàs dels administrats. En canvi..., la nostra capitana Esperanceta és fixa allà, damunt l’altar. Que ningú pensi que tan bon lloc de feina és gràcies a la nova «reforma laboral». El seu gran regnat és degut als favors prestats a tots aquests veïnats de les cases dels voltants. La fe en la «divinitat» dona poder i autoritat, fora data de caducitat!

Com tothom ja sap i patim en pròpies carns, corren temps força delicats: pandèmies de vaccí i morralet, de passar-la magra econòmicament, destrosses per un clima enfadat i una tercera guerra mundial agotzonada rere la porta que ens té atemorits i amenaçats. «Quines maleïdes putingades!». Perdó..., volia dir «beneïdes sobrassades!». No sigui cosa... que aquest garrí, espia secret soviètic, ara mateix ens escolti i ens amolli un cacauet teledirigit devers Capdepera i ens faci malbé tota la festa.

A mi, i com a qualsevol ésser humà amb dos dits de front, tot això em preocupa de veritat. Ara que tenc l’oportunitat, que soc davant la «part divina i la part humana», he de suplicar-vos que mesureu i raoneu molt bé el que feis. Per favor, estimats, obreu remeis adients per a les nostres penúries esvair; que el nostre gavatx puguem omplir; que tinguem dos euros per posar benzina i, almanco, poder morir tranquils, i no d’ensurt rere ensurt.

Senyores i senyors: m’haguera agradat, de veritat us ho dic, enllestir per a aquesta solemne ocasió un pregó seriós, enfaixat, senyorial i de calaix. Farcit d’aborronadores dates històriques i de fets immemorials capaces d’enlluernar propis i estranys. Narrar epopeies i batalles, espasada va espasada ve, entre cristians i musulmans. Sempre els bons fent la guitza als dolents. Mira per on! Qualcú... que d’això n’entengui em podria dir: quins són els bons i quins són els dolents?

Parlar d’aquelles hosts de cavallers enllaunats tots bruts i empolsegats. Vinguts d’Aragó i Catalunya a la vela i colcant, superbs, a sobre d’hermosos «cavalls blancs». Que envaïren, en nom d’un Déu força particular, l’illa de Mallorca. Fora tenir res millor a fer, tallaren colls i empalaren, de viu en viu, al personal desarmat dels llogarets. Desterraren, sotmeteren i esclavitzaren els seus «infidels» nadius. Després, acabada la «reconquesta», altius i divertits, espasa encara ensangonada, es repartien i es jugaven, ben beguts, ben menjats i «presumptament satisfets» les quarterades de tan suculent botí, fent el gran negoci de les seves vides, i per les vides de tots els seus hereus.

Sempre m’he preguntat... com seríem ara mateix els gabellins si aquella tropa de feudals esguerrats s’haguessin estalviat tan llarg viatge. I vostès... s’han aturat mai a pensar-ho?



Dins el típic i el tòpic, haguera estat bé esbaconar la història del nostre castell i dels orígens del mercat medieval. Tot això i més, fora dubtes, haguera fet senyor. Ja ho crec...! Més, el meu poc seny i la brevetat de temps del que he disposat m’ha impedit documentar-me així com m’haguera agradat. He de dir que m’he llegit, conscienciós, els vint pregons ja pregonats i, la veritat, és que no he trobat forat o encletxa per a la més mínima novetat. Tot el que es pugui dir sobre el mercat medieval, el nostre castell i el nostre poble ja és dit i, per descomptat, molt ben dit i encara millor explicat!

Perdut i entregat, fora sabre per on tirar, vaig estar temptat pel dimoni cucarell de contar-vos, amb pels i senyals, el meu efímer pas pel ja desaparegut Patronat del Castell. Haver d’anomenar l’innombrable esvaïdor de baranes il·legals, la veritat sigui dita, no m’acabava d’engrescar. El temps se’m tirava rabiós al coll, els nervis i el pessimisme em tenien aclaparat. Vaig decidir triar: entre comprar un bitllet d’avió per fugir o parlar un xic, d’altra vegada, de la nostra estimada gent.

D’aquesta gent gabellina, sincera, humil, valenta, espitrellada, honesta, enriallada, lleial, caparruda, de poca son i molta feina. Que amb les seves mans, sempre nues i abastadores, han fet fruir a unglades, a cop eixut de càvec i amb la cinglada penetrant de l’arada, la nostra terra. Aquesta terra vermella, prima, plena de macada, farcida de calcides i de les «males herbes» que habiten, massa sovint, per Capdepera. Aquesta terra esquerpa, que a cop i tall de les falçs dels segadors gabellins, ens ha nodrit i vist créixer.

Persones anònimes, quasi desconegudes, però que amb la seva «sang vermella» de bones persones, han deixat profunda empremta i, amb el seu quefer quotidià, fora treva, descans i son, han donat sentit a una idiosincràsia molt concreta... la nostra. Persones de renom i fora renom, amb negoci o simples jornalers llogats, que cada matinada, quan s’aixecaven del llit, posaven sobre la taula i en joc tot el seu escàs patrimoni per tal de convertir, si tot anava bé, tres reials foradats en dues pessetes.

Nissagues senceres que han donat feina generosament, fora ambigüitat, fora preguntes, fora fòbies o falses pretensions a tot aquell que la demanava. Aquesta feina dura, impietosa, cruel i escassa, moltes vegades mal pagada i sempre mala de pagar ha servit per tirar endavant famílies senceres de gabellins i de nous vinguts. A fer dones i homes condrets d’elevats valors, amb principis i ideals per complir. Persones generoses, que no eren explotadors de desarranjats i que, amb el seu petit tall d’homes, feien poble a cop de martell i pedra rere pedra.


Tot aquest pelegrinatge i fuita desesperada de cap endavant ha deixat molts dels nostres vesins pel camí, sotmesos a l’ostracisme del fracàs o a la més cruel de les ruïnes. Uns hi feren la pell perquè d’altres, aprenent dels uns, a força d’esclats i crosteres, se’n poguessin sortir victoriosos, d’aquesta gran quimera paradigmàtica que és la vida. Aquesta vida tan cruel, dura i feixuga que ens va matant en silenci i molt lentament...

Totes aquestes dones i homes capdavanters, d’ençà que acabà aquella horrible i fratricida guerra incivil, s’han cuidat de treballar el que no està escrit. Mai, ni notaris ni escrivans, podran escriure el que pertoca per fer-los la justícia que es mereixen. Tot aquest treball, malsons, tribulacions, captiveris, fam, fred, mal viure i maldecaps per deixar-nos, a nosaltres, els seus fills, nets i besnets, tots hereus predecessors, un poble tan gran, de la categoria, significat i valors com és ara mateix Capdepera. Un poble assenyat i poderós que té la cultura per bandera. Un poble digne, cap amunt, de profundes arrels i costums.

Tots aquests sacrificats treballadors ens han portat la bonança, el benestar, un present consolidat i un futur engrescador i fora miratges. Cal recordar i esmentar totes aquelles famílies, pràcticament tot Capdepera, dedicades en cos i ànima, nit i dia, a l’obra de pauma. Una feina que uns han anomenat de subsistència, quan el nostre poble estava dedicat bàsicament a l’agricultura. Fora voler cansar, em ve de gust esmentar-ne sols una petita mostra, doncs dir-los a tots seria, tal volta, una quimera impossible de conquerir. Començaré, si em permeteu i com no podia ser d’altra manera, amb la gent i empreses involucrades en l’obra de pauma. Una filosofia de vida de tot un poble, per sortir a queixalades, d’una misèria que ens tenia a tots força agenollats: Elionor Reus, Can Tasà, Miquel Mosson, Can Garreta, «La Palma» i «El Palmito».

De pagesos: Mateu Orpí Xerubi, Pedro Melis Colom, Toni de Son Vador, Maria Garau Valera i Pedro Llavates de Cala Moltó.

De picapedrers: Herreros, Rossos, Terrasses, Faretes, Sabaters, Sues, Maleters, Jaumins, Gómez, Vaquers i Nebots Velletes.

De Fusters: Joan Sancho, Pedro Liesegang Poeta, Ca n’Enrique, Mateu de Son Poca Palla, Bartomeu Julià, Joan Llull Serena, Biel Bernat Ratera, Esteve Gómez, Can Terrassa, Can Toni Niu i Can Serafí.

De Ferreries: Pere Joan Bibí, Can Manyà, Can Reus i Jaume Ros.

D’indústries: l’Electra, S’Olivera dels Poques Palles, teulera de Can Pil·litu, teulera d’en Miquel Amengual, fruits secs Can Bibí, tafona d’oli Can Maia, begudes Joan Ferrer, farinera Vaquer Melis, carboneria Miquel Pasqual, farinera Sebastià Cofeta, serradora de Capdepera, serradora de Cala Rajada, cimentera Can Pastera, vibrats i pretesats Moll, cimentera es Clot Gran, materials de construcció So na Moiana, Disbe, congelats Morey, Biel Soler Pobler, mel i cera Can Saletes, distribucions Llevant, Can Trobat, begudes Tomeu Terrassa, aigües Na Taconera i celler de vi de bota Can Torreta.

De transports: Joan Serra, Joan Ruís, Ferrer Castell, Can Moragues, Miquel Moll, Pep Cofeta, Toni Celdran, furgonetes Tomeu Vaquer, camions Can Saletes, autocars Sard, autocars Levante i autocars Vaquer.

De tallers mecànics: Can Beltran, Can Jeroniet, Son Guillem, Sa Central, Can Liesegang, Ca n’Andreu, Mestral, Joan Sureda Fosser, Toni Rivera i Joan Llavates, Tope, Jaume Salamanca i Toni Adrover Fil.

D’alimentació: es Sindicat, Son Porro, lleteria Miquel Sureda, lleteria Son Vador, Son Gregori, carnisseria de na Maria Serapio, Ca madò Llúcia, botiga d’en Pedro Mas, Can Pillo, Can Maia, Can Ronyon, Cas Verdulers, Can Colau Mayol, Climent Ruís, Ca na Favana, Ca na Putxa, Can Pep, Can Serrano, Can Xisquet, Can Barraqueta, Can Negret, Can Matevet, Ca sa Bessona, Ca na Bel Torreta, Can Periquet Eulari, Can Pep Palmer, Can Campins, Can Gustí, Can Toni Barruà, Can Bou, Can Ruís, Can Prebe, Cas Conill i Na Creda.

De forns: Can Mengol, Can Caselles, Can Bloc, Ca n’Enrique, es Juva, Can Valero, Cas Pagès, Can Vila, Can Toni Àngel i Can Pep Cetra.

De teixits: Can Tomeu de Sa Tafona, Martí Adrover Tino, Ca n’Enriqueta, Sa Glosadora, Bàrbara Baptista, fabrica de pell, sastreria Can Serrano i Can Niu.

De pescadors: Lareus, Castus, Moreys, Pereandreus, Cintos, Rateres, Blancus, Fusters, Tonets, Nadals, Climents, Molls, Martí i Murtes.

De turisme: Serranos, Flaquers, Tanjons, Ronyons, Llull, Gamundí, Bonet, Navarro, Toni Bauzà Barberet, Jaimito Coix, Bombus, Cireres, Fronteres, Cardiel/Carrasco, Alcón, Alzines, Gilis, Miquelets, Ferrers, Sues, Tétards i Caselles.

Tota aquesta gent i negocis, i molts d’altres que també mereixien ser esmentats, han convertit la seva santa feina, esforç i fatiga en un poble, ara mateix pròsper, consolidat, atractiu i capdavanter; que camina segur, fora titubejos i fora travelar. Orgullós de sabre d’on ve i, sobretot, on vol arribar. A tots vosaltres, soferts treballadors i emprenedors gabellins, vagi per endavant aquest humil reconeixement per haver fet tota aquesta tasca del tot impagable. Per llegar-nos un poble amb una història i un bagatge tan important; un poble enfortit, noble i digne com és ara mateix Capdepera i Cala Rajada.

Abans de finalitzar aquest pregó tan desbaratat, aquest disfressat, avui i mai més pregoner, vol agrair a Bartomeu Melis Meyme i a Maria Massanet Sabatera per deixar-me beure dels seus extraordinaris arxius. També... com no, donar-vos les gràcies a tots vosaltres per l’assistència i la santa paciència que heu demostrat amb mi. Veritablement és d’agrair i tot un luxe!

Ara... estimats tots quan sou, sols cal dir aquelles paraules que se solen dir per tancar el pregó i obrir el mercat. I quina millor manera de dir-les que tots plegats, a una sola veu, fent un clam, enaltits i amb el cor embargat? Què us sembla estimats? Som-hi, doncs... a la de tres!: El mercat medieval 2022 és obert!

Visca Capdepera, visca els gabellins i visca la Mare de Deu de l’Esperança!

Moltes de gràcies!


Biel Torres Malpesa









Aquest Pregó es va retransmetre en directe a través del Facebook del Mercat Medieval de Capdepera. Aquí teniu l'enllaç:
https://www.facebook.com/medievalcapdepera/videos/590032876024257