L’Esperança no és només una festa religiosa, sinó que té arrels reivindicatives com a poble, que el Castell i l’Esperança no es poden separar, ens hi sentim identificats...

Bon vespre a tots i a totes,

Quan mossèn Antoni Amorós em va donar sa sorpresa d’haver estat elegida per fer es pregó de l’Esperança, vaig sentir interiorment un tremolor dins es meu cor, i vaig pensar, però hi ha altres persones que crec s'ho mereixen més que jo! Però bé, m’ha tocat a mi i aquí estic davant tots voltros, per intentar transmetre-vos vivències, sentiments i coses que a lo llarg de la meva vida m’han quedat dins es cor.

Com sabeu, vaig néixer a Capdepera, a Vila Roja, per tant som gabellina d’arrel i me sent molt orgullosa de ser-ho, som part d’aquest poble que ha duit i ha obert molts de camins dins sa nostra vida 

Sa meva joventut la vaig viure a Vila Roja, els meus pares tenien una botiga. Vaig començar molt joveneta a ajudar els meus pares a despatxar darrera es taulell després de sortir d’escola de ca ses monges. Em passava unes hores dins sa botiga, passava gust de relacionar-me amb sa gent que venia a comprar. En aquell temps encara no hi havia supermercats grans, només forns de pa i petites botigues properes a sa gent, per tant sa relació entre es veïnats era semblant a una gran família.

A partir dels anys 60, Capdepera va viure un canvi molt gran. Sa majoria de gent es dedicava a la pagesia, i sa majoria de cases de Vila Roja estaven habitades per famílies nascudes a Capdepera. Però es model econòmic canvià, i es passà de la pagesia, com a principal activitat a fer feina, a sa construcció, hostaleria i servicis. Això va dur que començaren a arribar famílies senceres de la Península per cobrir sa mancança de ma d’obra. A Vila Roja varen ocupar moltes cases ja que famílies gabellines se n’anaven a viure a Cala Rajada. Ses noves famílies s’integraren en el dia a dia a la vida del poble i jo des de sa botiga me vaig relacionar amb ells.

Molt joveneta vaig conèixer en Joan, també nascut a Vila Roja. Ens casàrem molt jovenets i molt prest vàrem formar una família amb tres fills. Na Leo es sa major, després va venir en Toni i quan va néixer sa tercera, na Leo va preguntar, quin nom li posarem?, Esperança, com la Mare de Déu? I Esperança li posàrem.

També he de dir que els tres varen fer la primera comunió dins aquesta Capella davant la Mare de Déu de l’Esperança.

Com sabeu, el meu home es va dedicar molts d’anys a sa política local i sempre vaig estar al seu costat, en ses coses bones i de vegades no tant bones, però sempre demanant a l’Esperança seny, responsabilitat i respecte als altres, i estic molt contenta d’haver aportat un petit granet d’arena per es meu Poble, Capdepera. Sempre he intentat fer es bé, respectar ses opinions dels altres, escoltar, sempre fer poble, mai separar. 

Els meus pares m’inculcaren la devoció a la Mare de Déu, ses Completes, l’Ofici, sa Processó, sempre he estat lligada a la Festa de l’Esperança. Som membre de la Confraria i de l’Obreria, també estic dins el grup d’Aires Gabellins. Record quan tenia 12 anys una de ses primeres vegades que vaig ballar ball de bot, va ser dins aquest recinte. L’Esperança no només és una festa religiosa, sinó que té arrels reivindicatives com a poble, que el Castell i l’Esperança no es poden separar, ens hi sentim identificats. Lluitem perquè no es perdin ses nostres tradicions!.

Quant entr a dins la Capella i veig la Mare de Déu m’entra una satisfacció i una tranquil·litat interior que no puc explicar. Vull pregar per sa gent d’aquest poble, que tenguem unió i respecte, perquè avui en dia tothom va atrafegat i moltes vegades ni tant sols sabem qui tenim de veïnat.

No puc entendre Capdepera sense es Castell i l’Esperança, com tampoc no podria entendre Cala Rajada sense es seu moll de pescadors i la Mare de Déu del Carme.

Cada vegada que surt de Capdepera per viatjar a fora m’encoman a l’Esperança perquè ens guardi de tot perill. Quan torn arribar, ja sigui per sa carretera de Son Servera, quan surts d’es túnel i lo primer que veus és es Castell, o si vénc per Artà i a s’indret de sa Creu Vella també lo primer que veig és es Castell, li don gràcies a la Mare de Déu per haver-nos protegit.

Vull donar gràcies a l’Esperança per la meva família i per totes les famílies d’aquest poble, i també d’una manera molt especial per tots es meus amics que he anat fent a lo llarg de sa meva vida. Gràcies

Ja per despedir-me de tots voltros, vos vull dir que mos poguem trobar durant molts d’anys dins aquest Castell i davant de l’Esperança 

Tenim un Castell que es font d’alegria, aquí hi resplendeix la Verge Maria.

Visca Capdepera!
Visca la Festa de l’Esperança!

Maria Terrasa Nebot