Bon vespre a tots, gabellins, cala-rajaders i gent de fora poble que ens hem reunit avui, un any més, amb motiu de les Completes de la Festa de l'Esperança. És per a mi una gran alegria haver estat escollida per pronunciar el pregó d'aquesta festa. Ho faig amb un gran sentiment cap a aquesta festa , cap a la Mare de Déu de l'Esperança i cap al Castell. 

Per als que no em coneixeu, vos diré que sóc na Maria Nadal Sunyer. Vaig néixer en el carrer de ses Coves, número 11, en el si d'una família no solament creient, sinó també practicant. Ells em varen transmetre la fe que he conservat fins avui en dia. Ara bé, qui va marcar la meva vida religiosa va ser la meva padrina Margalida.

Quan jo tenia devers 12 anys, la meva padrina va quedar viuda, amb l'agreujant que uns anys abans també havia perdut una filla fadrina. I perquè la padrina no quedàs tota sola, els meus pares decidiren que pujàs a viure amb ella una temporada. I jo, ben contenta, vaig dir que sí. Finalment, varen ser dos anys, en què vaig anar a escola a Capdepera i hi hi vaig fer amigues. M'hi trobava bé.

Els caps de setmana davallàvem a Cala Rajada, a cals meus pares, i els diumenges a l'horabaixa, cap a Capdepera s'ha dit. Però, quan començava la Novena de l'Esperança, tot era diferent. La Novena era sagrada per a la padrina Margalida, de manera que els diumenges en què aquesta tenia lloc tot eren excuses per baixar a Cala Rajada, no fossin coses que no hi fóssim a temps. Fos com fos, la padrina, i jo amb ella, anàvem a la Novena cada diumenge. 

Quan pujàvem la costa del Castell, a l'indret de la Casa del Governador, la padrina em deia: “Gira't a l'esquerra. Això que es veu de pla en pla, davant els teus ulls, és el carrer de ses Coves”. D'aleshores ençà, crec que no he he vengut mai al Castell sense que, quan som en aquest indret, no em giri per fer el mateix: mirar cap al carrer de ses Coves, on vaig néixer. Va ser tan forta i tan profunda l'empremta que em va deixar, em va marcar tant la fe que tenia la meva padrina en la Mare de Déu de l'Esperança, que m'ha durat tota la vida, i esper que em duri sempre.

I és que la Mare de l'Esperança és consol i pau. Quan les coses ens va bé, a la vida, no pensam en res i el temps ens passa volant, però quan vénen mal dades el temps passa més a poc a poc, i trobam espai per pensar i per resar. Quan les coses no van bé cercam aquell consol que he dit en la nostra Verge de l'Esperança. Però Ella no pot solucionar tots els nostres problemes, això ja ho sabem. Ella ha de ser l'estímul, l'ajuda espiritual perquè, pel nostre compte, plantem cara a la vida i cerquem solucions a allò que ens afligeix.

Feim l'esforç de pujar al Castell, entram a la capella, ens asseim davant la Verge, en un recinte on regna el silenci, i sentim com s'apodera de nosaltres una pau interior. Ens la miram, embarassada, preocupada perquè ha de tenir un fill i tampoc el seu futur sembla gaire clar. Reflexionam i veim que també la Mare de Déu tenia problemes, que els va tenir tota la vida, cosa que ens la fa més propera, perquè ens hi podem identificar. Però quan davallam del Castell, si la nostra actitud ha estat la de cercar aquesta pau interior, sembla que els nostres problemes ja no són tan grans, veim les coses d'una altra manera, més assossegada i tranquil·la. Hem recuperat l'esperança.

Jo en tenc, d'esperança, i crec que el meu poble, també. No és una confiança cega en el futur, sense fonament, sinó la convicció que tenim motius i eines per tirar endavant. Crec que encara que molts no comparteixin aquella fe de què parlava i que jo vaig sentir créixer dins meu, a casa dels meus pares i amb la meva padrina Margalida, això no ha de ser cap problema perquè, entre tots, empenyem un projecte de poble en comú, des de la consciència de quines són les nostres arrels. Molts de nosaltres, les arrels les trobam en aquest recinte, en el Castell, i uns, a més, ho feim des de la fe, des de creences profundes, des del recer que ens procura la Mare de Déu de l'Esperança. Crec que uns i altres, per motius distints però amb la mateixa finalitat, hem de preservar aquesta festa, tan important per al poble de Capdepera. Hem perdut massa coses, pel camí, i el nostre patrimoni cultural i històric ja ha sofert massa esqueixos i malmenades.

Els majors tenim el deure de transmetre aquesta celebració de la Festa de l'Esperança als més joves, com un llegat que hem escat capaços de mantenir viu fins avui i que crec que seria bo que continuàs amb fermesa i vitalitat en el futur, com a signe de cohesió del nostre poble. I aprofit l'avinentesa per donar les gràcies a tots els que procuren que així sigui, tots els que treballen per a mantenir-la viva, perquè continuï encès el caliu de la festa,.

M'agradaria acabar aquest pregó amb un poema del meu home, en Jaume. Diu així:

Merlet a merlet, pedres i morter
em tracen la ruta fins al santuari.
Tota la capella és reliquiari
dels meus sentiments. Refugi esdevé

que reconeixem ben nostre i proper
davant els neguits. Des d'aquest sagrari
que guarda el llevat del poble, un rosari
de cases davalla. Sentint-me a recer

dels murs del Castell, tresc amb la mirada
un llevant de blaus sobergs, i a ponent,
tot d'ocres i verds que molt suaument

van cap a l'ocàs. L'ànima, amarada
de tanta bellesa, recita, callada,
una acció de gràcies, infinitament.

I res més. Després d'això sols em resta desitjar-vos a tots una bona diada de l'Esperança. Per molts d'anys!