per Josep Terrassa Flaquer
Alei-alei
Penjant amb un cabell,
anit, anit
un gall farcit.
Nadal són moltes coses però actualment, gràcies a les bombetes de baix consum, les setmanes nadalenques s'han convertit en una crida al consumisme i en un espectacle de llum. Enmig de la foscor intensa qualsevol punt lluminós que guspiregi és portador d'una certa màgia; però així com la il·luminació intensa convida a l'agitació i al bullici, el fanalet humil, la simple espelma, ens assossega i crida al recolliment.
La identificació del Naixement de Jesús amb el Llum del Nadal té segles d'existència. La nostra Verge de l'Esperança du un sol damunt el seu ventre perquè està a punt de parir aquell que ha de ser la nostra Salvació, el que il·luminarà les nostres vides; la identificació prové, com a mínim, de l'Edat Mitjana. El llum es fa present quan les nits són més llargues i la foscor i la fredor més intenses; és a dir, quan estam més necessitats del Nadal.
La participació dels nins en l'alei-alei no s'ha de vincular amb el misteri del Naixement; els nins són portadors d'alegria, d'agitació festiva intranscendent i desconeixedors de la litúrgia del Nadal. La cançoneta que cantàvem corrent pel carrer, amunt i avall, ho relaciona amb una festa desvinculada dels rituals propis de la tradició cristiana. La celebració de l'alei-alei la vigília de Nadal recordava de manera festívola que l'apetit de la bona menjua era a punt de ser satisfet; sabent que la gola, la desmesura, era condemnada per l'Església. Fins fa setanta anys, el dia de Nadal era el moment de l'any en què la gent normal gaudia de la millor vianda, on la carn era la protagonista i, a més a més, cuinada de forma exquisida.
Fins el darrer quart del segle XIX la carn era un aliment per a privilegiats, per a rics; a mitjan segle, a Capdepera, únicament hi havia una carnisseria i estava ubicada als baixos de l'ajuntament: era un servei amb tan poca demanda que privadament no donava per a viure i aleshores el consistori ho tenia organitzat com un servei públic, com l'escola o la presó. A partir de llavors les petites i mitjanes possessions començaren a parcel·lar-se, cosa que va permetre a un grup cada vegada més nombrós de veïns tenir terra pròpia per a conrear i cuidar en el seu corral el porc i l'aviram que necessitaven per a passar l'any.
El sopar de la vigília de Nadal era molt auster o es feia dejuni, seguint els preceptes de l'Església. El dia de Nadal, en canvi, era festa grossa, on els dolços i la bona vianda completaven la celebració del Naixement. La cançoneta de l'alei-alei celebrava que, a la fi, gaudirien d'una menjua tot l'any desitjada. 
El llum de les faies de l'alei-alei era més festiva que cap altra cosa; sobretot si es celebrava en grup. A les festes d'hivern, o properes a dita estació, el foc hi és present perquè permet gaudir de la foscor i, si convé, fer-ne una festa.
A les matances, celebrades poques setmanes abans de Nadal, allò que més entretenia l'al·lotea era la fogatera que encenien entrada la fosca. Antoni Maria Alcover ho explicava així a una narració sobre les matances: Quan el sol es pon els al·lots, afartats de menjar magranes dolces i agres, encenen una fogatèria mai vista amb estelles i tions. Normalment la llenya que s'estellava era de qualitat i bona per fer caliu, el qual, col·locat dins brasers, encalentia la casa a l'hora del sopar i de l'animada vetlada que venia a continuació. Alcover havia nat l'any 1862, un temps en el qual els nins encara no havien agafat protagonisme, sinó que acompanyaven els majors; llavors els nins no eren els destinataris del foc de matances sinó els matancers que necessitaven d'un sopar contundent i de la calentor d'unes bones brases per a recuperar-se de la fatiga i del fred.
A Capdepera, i això ho he viscut, els al·lots érem els encarregats d'engirgolar el foc de matances. El capvespre, proveïts d'una xapa i una corda llarga, anàvem a la muntanya de Ses Penyes a cercar gatoves. Després d'arrabassar-les les fermàvem a la corda i quan ja en teníem a bastament les arrossegàvem pel carrer del Port i cap a la casa de la matança. Entrada la fosca enceníem una fogatèria que per a nosaltres era grandiosa, ja que, en el moment de tirar-hi la gatova, les flames arribaven als dos o tres metres d'altura i ens divertíem saltant per damunt les flames fins que s'acabaven les gatoves i no en quedava més que les cendres. Això mateix ho explica Antoni J. Massanet (1866-1943) al llibre Vida i costums a Capdepera.
Després venia la festa de l'alei-alei i a les poques setmanes Sant Antoni amb més foguerons. El foc també hi era present en els Darrers Dies però en forma de torxa festiva. El vicari Gabriel Artigues ho explicava així al bisbe Jacint M. Cervera a una carta amb data 5-3-1889: Durant la celebració dels Darrers Dies els gabellins han donat testimoni d'així com és el poble, del seu poc pudor i ignorància religiosa. Les dones fadrines i casades, després de moure una bulla infernal durant tot el dia, han sortit a la nit fins a les nou o les deu o més tard, cantant juntament amb els homes, sense llum al carrer, cosa que no pot ser més escandalosa. Les dones encenen els esporguims, els desperdicis de les paumes, i els passen per davant la cara dels homes i aquests, a la vegada, les socorren a elles pels peus i per les cames provocant crits i bulla. Tot ho fan sense avergonyir-se. De tot això deduesc que els nostres avantpassats eren molt donats a la utilització del foc com a element festiu, cremant matèries orgàniques molt humils: gatoves, esporguims o faies; per altra part, alguns dels nostres costums escandalitzaven als de fora poble perquè entenien que s'havia perdut el sentit religiós.
L'escolarització contribuí a fer de la infància una etapa de la vida, de tal manera que el pas de nin a homenet es donava en el moment en què s'abandonava l'escola. El juny de 1909 la comissió examinadora de les diferents escoles locals deixava constància que la màxima assistència escolar es donava entre els 6 i 8 anys, després començava a baixar i entre els 10 i 12 anys ja no hi acudia gairebé cap nin. Una vegada abandonada l'escolarització els nins es posaven a treballar i a assumir el rol de persona major, imitant el comportament dels homes en tot i per tot. L'any 1926 el meu pare, amb nou anys, es posà a fer de pescador amb Pere Antoni Gili Pascual Moliner, ben orgullós de treballar al costat d'homes que admirava i, em recordava, que mai varen estar per ell.
Gràcies a l'escola els nins agafaren protagonisme en la celebració del Nadal. Els nostres frares ligorins (1893-1913) ensenyaren els nins de la seva escola l'escenificació d'Els Pastorells, una obreta de teatre infantil en la qual es vestien de pastorets i anaven a adorar el Nin de Betlem. També aprengueren a compondre betlems i a cantar nadales.
El progressiu reconeixement dels valors de la infància fou assumit per la societat en el seu conjunt. El 8 d'agost de 1910 el papa Pius X aprovà el decret Quam singulari, que permetia donar la comunió als nins a partir dels 6 o 7 anys; era el reconeixement oficial dels valors que porten els nins i, amb paraules papals, del singular amor que Jesús de Natzaret sentia per la infància.
Els nins són portadors d'una innocència que amb els anys perdem. El vicari Artigues, a l'esmentada carta, concloïa que els grans feien aquella bulla infernal i escandalosa com si tot fos un joc de nins. Els nins, per ignorància, poden caure en manifestes contradiccions però no els grans; a l'alei-alei, per exemple, quan tothom es preparava per celebrar amb recolliment el Naixement de Jesús ells sortien al carrer per fer bulla i recordar la festa de l'endemà, el moment del gaudi amb les desitjades viandes. Els nins eren els únics que podien escenificar les dues cares del Nadal, la religiosa i la profana, sense rebre retrets dels majors ni de l'autoritat civil o religiosa. 
La festa de l'alei-alei, tal i com l'he coneguda, és una manifestació de cultura popular que dataria entre 1870 i 1965. La reminiscència d'una antiga festa nadalenca a la qual s'havien incorporat dos trets que implicaven modernitat i canvi: el protagonisme dels nins i la incorporació d'elements festius profans, com el foc o la cançoneta de l'alei-alei; dues referències culturals impossibles d'assumir pels nostres avantpassats abans de 1870.
Josep Terrassa Flaquer
