El ritual festiu de l’Alei, alei, és un fòssil patrimonial que reneix vigorós com a expressió festiva de la cultura popular. Aquest és motiu més que suficient per tenir-ne cura i treballar, tal com heu fet aquests darrers anys, en la seva consolidació i arrelament. Aquest és el bon camí per a la salvaguarda. Donar-lo a conèixer als mitjans de comunicació, a la premsa local, fer-ne recerca, presentar-lo a les escoles perquè els infants s’impliquin i el sentin seu, fer-ne propostes didàctiques…i per damunt tot, viure’l.
Text i vídeo íntegre.
L’Alei-alei és una manifestació que destaca per la seva singularitat formal però que es desenvolupa en un context de normalitat interpretativa dins la lògica del calendari festiu.
És una celebració que, en un entorn pagà, precristià, de profunda i estreta comunió amb els cicles naturals i astronòmics, es pot lligar al solstici d’hivern. On el ritual del foc i la llum es poden interpretar com a exercicis propiciatoris per la recuperació o retorn de la claredat front a la fosca, del dia front a la nit i la germinació de la llavor adormida i soterrada que comença a brotar tal com ho fan els brullols.
El sol neix o reneix després de la minva continuada que, en la balança del calendari, l’ha duit a morir o esllanguir-se front al triomf de la nit i la foscor. Aquest renaixement del sol i de la claror ha estat motiu de celebració des dels temps més remots i ha estat reinterpretat al llarg de la història amb rituals com les saturnàlies romanes (dedicades al deu Saturn de l’abundància i la felicitat) o mitjançant i sobretot el cicle de Nadal del calendari cristià.
No oblidem que en el criteri i les raons per fixar la celebració del naixement de Crist, la preocupació de l’església no fou tant una qüestió cronològica com la voluntat d’apartar els cristians de les pernicioses influències que exercien els ritus idolàtrics oferts al Sol. L’elecció de la data, per tant, està relacionada amb la substitució de l’antic culte solar, que simbòlicament permetia traduir la figura de Crist com a vencedor de les tenebres. El solstici d’hivern (21 de desembre) a l’hemisferi nord constitueix el moment en què la llum solar redueix al mínim la seva expressió per a iniciar seguidament el progressiu allargament del dia. És l’inici de la regeneració, reforçada pels rituals que simbolitzen el naixement d’un nou any amb la celebració de les kalendae januarii i de les Saturnalia, que determinava el començament d’un nou cicle. El misteri cristià de Deu fet home anà suplantant aquestes manifestacions paganes d’evident referència còsmica. Per això el Nadal a Occident i l’Epifania a l’Orient van desplaçar finalment el culte solar, sobretot després que l’Imperi, amb l’edicte de Teodosi (380), declarés la seva confessionalitat cristiana. D’aquesta manera, a partir del segle IV, els cristians començaren a commemorar el naixement de Crist, tot coincidint amb al festa pagana del Natalis Solis Invicti, per la qual s’encenien fogueres i torxes cerimonials i, a l’alba, després d’una nit en vetlla, la gent es postrava davant el naixent disc auri. De fet, el mateix Sant Agustí (Hipona, 354-430), en el seu sermó In Nativitate Domini comparava Crist, “Sol de Justícia”, amb el sol invicte de la religió de Mitra i exhortava els seus fidels a consagrar el dia de la nativitat d’aquest signe –25 de desembre– «no al Sol, sinó al Creador del Sol».
El caràcter remot de l’Alei-alei, però, que el lliga a aquest context festiu i de celebració del retorn a la vida, a la claredat i a la llum que celebra el solstici, és precisament la presència del foc com a actor principal. Tal com diu la professora Fina Roma “el foc és l’element humà distintiu de la cultura”. El foc és també un element vivificador que dona escalfor i claror i, per tant, símbol preclar del sol ixent que reneix; al mateix temps el foc és un element purificador que crema tot allò que és vell i brut. Així mateix, el foc és el centre de reunió per excel·lència: les famílies, les comunitats, ens reunim a l’entorn del foc i ho feim a l’interior de la casa en un ambient de recolliment, devora el tió de Nadal o simplement escalfats pel foc de la llar; però el foc també ens agrupa a l’exterior, al carrer, a la plaça, a l’espai públic... a l’entorn de les focateres, els foguerons, els binerbos, les falles…
Anem a repassar, però, la lògica festiva del calendari i a la presència del foc i de la llum per enquadrar l’Alei-alei i observar els paral·lels i les diferències que li atorguen singularitat; tot lligant-lo, per una part, a altres festes distants però culturalment properes (com la Fia faia) amb la qual comparteix característiques morfològiques i, per altra, atorgant-li trets de fòssil patrimonial que reneix com a expressió popular viva.
Sense ànim de ser exhaustiu, si ens deturam en el dies assenyalats del segment festiu del calendari que va des de Santa Catalina fins a Sant Antoni o, fins i tot, Sant Sebastià i que incorporen, com a elements centrals, el foc i la llum, tendrem una referència de semblances i diferències amb la festa gabellina.
Per Santa Catalina, un més refina (un més en clau per arribar a Nadal) a Bunyola encara ara fan focateres, i amb una teia de la focatera comunal encenen les focateres particulars (Amades) que aprofiten per recollir estris vells, andròmines i altres noses per reduir-les a cendres. La mateixa vigília de festa de la santa d’Alexandria, a Ses Salines, sa Ràpita i Campos encara fan foguerons per respondre a les focateres dels estudiants de l’aula de gramàtica de Cura des del Puig de Randa. A Campos aprofitaven per cremar les tapereres seques i a botar per damunt les flames. No gaire lluny, a Porreres, el dissabte més proper a Santa Catalina han recuperat una festa pagesa on l’activitat estrella d’infants, joves, i no tant joves, és la de botar el binerbo o minervo que ha passat de ser un entreteniment restringit a l’àmbit domèstic de la vetlada el dia de matances, a conquerir carrers i places.
A Inca, la capital del Raiguer, el quart diumenge després de sant Lluc (18 d’octubre) celebren la festa de Santa Maria la Major i a la vigília gaudeixen amb l’encesa de foguerons a la plaça prop de l’església.
Encara que en una altra òrbita mental, no podem oblidar, tampoc en una reinterpretació d’aquesta recuperació de la llum, el costum esdevingut ritual celebrat de l’enllumenat “nadalenc” dels espais públics que bascula entre el manteniment de la tradició i l’acció promocional de màrqueting. Els polítics de torn han convertit en un espectacle aquesta sublimació de la llum. Enguany, a Ciutat, l’encesa de l’enllumenat de Nadal es va escenificar el 23 de novembre.
Durant la primera quinzena de desembre el santoral ens regala dues santes màrtirs relacionades amb el tema que ens ocupa: per una part, Santa Bàrbara (4/12), patrona dels qui juguen amb foc (artillers, mistaires, pirotècnics) que a Vilafranca de Bonany celebren amb foguerons. Per altra, Santa Llúcia (13/12), patrona de la llum i advocada contra la ceguesa. Per santa Llúcia, llarga és la nit i curt el dia que l’associen a la Lucis via llatina que a Ciutat, tant a la Mercè com a Sant Eulàlia en fan ofrenes de ciris encesos i, per donar-li un toc internacional però amb paral·lels evidents, la colònia sueca organitza els aplecs de les filles amb les corones d’espelmes enceses. Entre una santa i altra, el 7 de desembre, vigília de la diada de la Puríssima, festa de la Immaculada Concepció, tant en es Llombards com a Son Mesquida (Felanitx) es cremen foguerons i es fan torrades.
Dia 18 de desembre (ahir), diada de la Mare de Déu de l’Esperança, el vostre Alei-alei. la flamant recuperació d’un ritual igni que tradicionalment es lligava directament al Natalis Solis Invicti. Aquesta era la crònica de fa poc més de seixanta anys: “Los menores con ramos de carrizo, caída ya la tarde, pregonan con el característico «Alei, alei» la venida del Dios Niño, cual antorchas primitivas llenando de tipismo las calles todas de la villa” (JATO a Baleares 29/12/1959, pàg. 15).
La nit de Nadal (24) a Mallorca concentrem l’atenció en la celebració de les Matines i el cant de la Sibil·la, tot i que en algunes localitats es mantenen rituals lligats al foc i la llum: a Alaró es fan ofrenes de ciris a l’altar; a Deià, la sibil·la s’acompanya de dos padrins que l’escolten amb un ciri encès durant tot el cant i a Galilea es representa la processó dels pastors amb ciris encesos. Tanmateix, al Principat, a més de la Fia faia (Bagà i Sant Julià de Cerdanyola), el ritual del foc la nit de Nadal, generalment a la sortida de la Missa del Gall, és comú a diverses localitats. És el cas de Manresa, Organyà, Palma de Cervelló, Riudaura, Sant Boi de Lluçanès, Sant Feliu de Codines, Sant Llorenç de la Muga, Sort, Vallcebre o la Vall de Bianya.
Entre Nadal i Cap d’any, continuen les fogueres; a Mallorca no tant, però a els Guiamets, a Mora d’Ebre, la vigília del dia del Sant Innocents (28/12).
La nit de cap d’any el protagonisme i l’espectacle del foc i la llum és global i la pirotècnia analògica i digital esdevenen teló de fons de tots els saraus, festes multitudinàries, programes i gales televisives que, òbviament, es despreocupen de l’origen de les coses, encara que en el fons, molt en el fons, els gens ancestrals faciliten les coses.
La propera exhibició d’acompanyament amb foc és el 5 de gener, vigília de Reis, on les bengales, els fanalets, les atxes, les teies i les torxes de barbelló i espígol són comuns en el seguici reial de moltíssimes localitats de les Illes i del continent.
A Campos, per sant Julià (8/1) fan un fogueró a la plaça de Can Pere Ignasi.
El paroxisme dels foguerons a Mallorca arriba el 15 de gener, vigília de Sant Honorat a Algaida i, sobretot el dia de Sant Honorat mateix, vigília de Sant Antoni. Òbviament, no es pot simplificar ni la significació ni l’origen d’aquesta tan arrelada tradició del foc com a component essencial de la festa. Seria bo conèixer quin és el moment en que s’incorporen cada una d’aquestes manifestacions, per quin motiu, qui en fou el promotor, amb quines circumstàncies, etc. Tanmateix la preocupació astronòmica, en una societat eminentment rural, hi és permanent i es tradueix en l’etnopoètica i domina l’oralitat: Per Sant Antoni una passa de dimoni, Per Sant Sebastià, una passa de ca.
Segurament, aquestes referències al culte al foc i a la llum, en el cas de l’Alei-alei, també es podrien estendre al protagonisme dels infants a la manifestació festiva. Indicis no en manquen: la festa de Sant Nicolau, la tradició del bisbetó, els sants Innocents, el sermó de la Calenda, l’arribada dels Reis, etc. Tanmateix, això ja ho han posat de relleu na Joana Colom, en Pere Orpí i en Pere Cortada.
En conclusió, tal com he dit, el ritual festiu de l’Alei, alei, és un fòssil patrimonial que reneix vigorós com a expressió festiva de la cultura popular. És una romanalla d’una tradició que devia estar estesa a molts altres indrets de les terres catalanes insulars i continentals i de la que ara, que coneguem, en romanen només aquestes manifestacions a l’Alt Berguedà (Bagà i Sant Julià de Cerdanyola) i a la Mallorca oriental. Aquest és motiu més que suficient per tenir-ne cura i treballar, tal com heu fet aquests darrers anys, en la seva consolidació i arrelament. Aquest és el bon camí per a la salvaguarda. Donar-lo a conèixer als mitjans de comunicació, a la premsa local, fer-ne recerca, presentar-lo a les escoles perquè els infants s’impliquin i el sentin seu, fer-ne propostes didàctiques…i per damunt tot, viure’l.
El reconeixement institucional també s’ha de lluitar, però es van fent passes. Enguany l’Alei alei s’inclourà a l’IPCIM i des de Capdepera, amb el major nombre de persones i entitats implicades, s’ha de sol·licitar al Consell de Mallorca la incoació d’expedient per a la declaració de BICIM. Aquest és el camí perquè en el futur l’Alei, alei, com les Falles dels Pirineus, es pugui inscriure a la Llista de Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO (2015).
Capdepera, 19 de desembre de 2023.
Andreu Ramis Puig-Gros (Lloret de Vistalegre, 1959) és antropòleg i gestor cultural. El 1992 va doctorar en història amb la tesi La museología etnològica. El pensament antropològic a les Illes Balears a la Universitat de les Illes Balears. Es va especialitzar en polítiques culturals i patrimoni etnològic i folklòric. Es dedica a la recerca del patrimoni immaterial i dedica particular atenció al paisatge històric i la percepció del territori. És professor extern del Master universitari en Patrimoni cultural: investigació i gestió des del curso 2009-10 (UIB). Ha impartit les assignatures 'Patrimoni Marí Arqueològic i Etnològic', 'Art i Fotografia. Contactes i Influències' i 'Patrimoni i Territori'. Des del 2019 és Investigador col·laborador de la UIB. És President del Consell Assessor de Cultura Popular i Tradicional de les Illes Balears.
