Els escolis del Premi Cap Vermell:
Us l'havíem oferit en vídeo. Ara teniu a la vostra disposició el text íntegre de la justificació del premi, a càrrec de Pep Terrassa.
Llegiu-lo tranquil·lament.
JUSTIFICACIÓ DEL PREMI CAP VERMELL CONCEDIT A L’OBRERIA DE SANT ANTONI (2008)
Pep Terrassa Flaquer
President de Cap Vermell
Pep Terrassa Flaquer
President de Cap Vermell
Aquesta justificació està feta a partir de l’evolució de la festa al municipi des dels seus orígens fins als nostres dies, sense particularitzar en personatges.
Sant Antoni és un sant vell, venerat des de fa quasi 1000 anys; la fundació de la primera confraria data de 1095 a la ciutat francesa de Vianne, Viana per a nosaltres. La institució fou creada per atendre hospitals dedicats a curar “el foc” de Sant Antoni, una malaltia que, pel que suggereix el nom, devia ser ben dolorosa.
L’orde hospitalària i la devoció antoniana arribaren a Mallorca amb la conquesta acatalana de l’any 1229. Un segle i mig més tard, devers l’any 1380, a l’església parroquial d’Artà es construí una capella dedicada a Sant Antoni. Tot el temps que vàrem ser un llogaret d’Artà allò que els artanencs beneïen nosaltres ho assumíem, per la qual cosa cal pensar que ja llavors ens arribaria la devoció a Sant Antoni.
A finals del s. XVII, gràcies a l’empenta del gremi dels pagesos i traginers, es revifà la devoció i festa de Sant Antoni. L’any 1686 el vicari perpetu d’Artà i els seus honorables pagesos i traginers obtingueren la gràcia de poder administrar i governar la capella de Sant Antoni. Sis anys més tard la confraria d’Artà concedí l’administració i bon govern de la capella de Sant Antoni de Viana de l’Església Reial de Capdepera al seu vicari i als honorables obrers gabellins Bartomeu Melis i Antoni Moll. Des de llavors tenim confraria, amb els seus obrers i clavari, capacitats per a poder organitzar actes religiosos i festius en honor de Sant Antoni.
A la dècada de 1840-50 traslladàrem el retaule de la capella de Sant Antoni del Castell al nou temple parroquial. No seria fins l’any 1858 quan l’obreria obrí el seu primer registre de comptes. En aquell temps els obrers, acompanyats de Sant Antoni i unes guitarretes, passaven per les cases del poble i del camp a acaptar; com que llavors els doblers eren escassos la gent pagava amb espícies. L’any 1861, grapadeta a grapadeta, recolliren 17 barcelles de blat, amb les quals pagaren la festa.
Al llibre de l’obreria de l’any 1886 hi consta que: “per roba i cosir tres vestits, dos de dimoni i un altre de Sant Antoni, s’han gastat 6’50 pessetes”. És la primera vegada que apareixen els dimonis a la nostra festa. En l’acapte fet per les cases de camp i possessions recolliren oli i blat per valor de 10’50 pessetes. En el cercavila del dissabte de la festa per dins el poble el baciner recollí 15’40 pessetes més. Aquell any participà en la festa la banda de música local, que cobrà 7 pessetes. Són els inicis de la festa de Sant Antoni que molts de nosaltres hem conegut; una festivitat impulsada per l’obreria i mantinguda per una pagesia ben activa i arrelada.
Aquella revifada de la festa antoniana fou impulsada per la vicaria i tenia un fort contingut moralitzador. Sant Antoni era virtuós i bondadós, enemic del dimoni Llucifer, el senyor de l’infern i de la malícia. La bondat contra la malícia.
D’aquests anys, encara que no hi hagi constància escrita, serien els primers arguments, que es cantarien de memòria; també es vestirien foguerons, animats per les vetleries.
Ja dins el s. XX la banda de música incorporà al seu repertori les peces musicals que avui en dia animen tots els actes festius de la diada: Himne a Sant Antoni, el Vals núm. 1 i els pasdobles Capdepera, Callejón del mediodía i Cantos populares.
L’any 1923 era president de la confraria n’Esteve Melis, que ho seria molts d’anys, i el glosador, en Miquel Siquier “Pruna, el qual escrigué els arguments més antics que conservam.
A Capdepera les beneïdes també són conegudes per “sa coalcada”, perquè aquí, com a Artà, els cavalls hi ha tengut una forta presència. Diuen que les beneïdes no es vivien davant l’església -on es donaven les benediccions i hi tocava la música i els dimonis en feien de les seves, molestant Sant Antoni-, sinó al carrer Nou, on al seu inici els cavalls es returaven i es col·locaven per després engegar una carrera fins a dalt del carrer. No eren unes carreres improvisades, perquè alguns les preparaven durant setmanes i mentrestant escalfaven la nostra coalcada.
Fins als anys ’60 la força de la pagesia animà la festa. A la segona meitat de la dècada aparegueren els primers camions, endiumenjats amb ramatges i motius que, a vegades, poc tenien a veure amb Sant Antoni. Les vetleries foren substituïdes per “pandilles” i grups de veïns. La festa, any rere any, anà desvirtuant-se fins que tocà fons l’any 2002. Cap Vermell resumí així la crònica de la diada: “La coalcada ha estat la més magra que recordam, amb només tres carrosses; sols animada pels cavalls dels ranxos. Els foguerons dispersos i indiferència vers la tradició”. L’any 2003 continuà la improvisació i la desfeta, malgrat els esforços d’alguns santantonians.
Des de llavors la festa ha revifat amb una força sorprenent. En aquests sis anys s’ha renovat el compromís amb la tradició. Ara els dimonis ja no cerquen crear rebuig i fer por; sinó que s’han convertit en els grans animadors del cercavila i de la diada; un personatge que està pendent d’allò que el públic desitja i fa embogir la gent encara que els artanencs no “botin”. En aquest punt cal recordar i agrair la contribució i l’entrega a la festa del recordat José Manuel Fernández “Ciri”.
No podem oblidar la banda de música, que mai com ara no havíem sentit tan nostrada, sempre incansable, imprescindible i realitzant una tasca impagable.
Res té a veure aquell primer foc de Sant Antoni del s. XI amb l’actual foc que anima la festa; però la tradició és així: una reinterpretació constant de la vida del poble seguint uns models que passen de generació en generació. Una festa que avui en dia compta amb personatges i símbols identitaris, com la camisa blanca i el mocador vermell, que la singularitzen i ajuden a crear emocions col·lectives.
I al capdavant, una obreria, més nombrosa que mai, renovada i convençuda que la festa ha de seguir i que seguirà endavant mentres tengui l’alè del poble que hi participa i la cuida.
Visca l’obreria, visca Sant Antoni!
Sant Antoni és un sant vell, venerat des de fa quasi 1000 anys; la fundació de la primera confraria data de 1095 a la ciutat francesa de Vianne, Viana per a nosaltres. La institució fou creada per atendre hospitals dedicats a curar “el foc” de Sant Antoni, una malaltia que, pel que suggereix el nom, devia ser ben dolorosa.
L’orde hospitalària i la devoció antoniana arribaren a Mallorca amb la conquesta acatalana de l’any 1229. Un segle i mig més tard, devers l’any 1380, a l’església parroquial d’Artà es construí una capella dedicada a Sant Antoni. Tot el temps que vàrem ser un llogaret d’Artà allò que els artanencs beneïen nosaltres ho assumíem, per la qual cosa cal pensar que ja llavors ens arribaria la devoció a Sant Antoni.
A finals del s. XVII, gràcies a l’empenta del gremi dels pagesos i traginers, es revifà la devoció i festa de Sant Antoni. L’any 1686 el vicari perpetu d’Artà i els seus honorables pagesos i traginers obtingueren la gràcia de poder administrar i governar la capella de Sant Antoni. Sis anys més tard la confraria d’Artà concedí l’administració i bon govern de la capella de Sant Antoni de Viana de l’Església Reial de Capdepera al seu vicari i als honorables obrers gabellins Bartomeu Melis i Antoni Moll. Des de llavors tenim confraria, amb els seus obrers i clavari, capacitats per a poder organitzar actes religiosos i festius en honor de Sant Antoni.
A la dècada de 1840-50 traslladàrem el retaule de la capella de Sant Antoni del Castell al nou temple parroquial. No seria fins l’any 1858 quan l’obreria obrí el seu primer registre de comptes. En aquell temps els obrers, acompanyats de Sant Antoni i unes guitarretes, passaven per les cases del poble i del camp a acaptar; com que llavors els doblers eren escassos la gent pagava amb espícies. L’any 1861, grapadeta a grapadeta, recolliren 17 barcelles de blat, amb les quals pagaren la festa.
Al llibre de l’obreria de l’any 1886 hi consta que: “per roba i cosir tres vestits, dos de dimoni i un altre de Sant Antoni, s’han gastat 6’50 pessetes”. És la primera vegada que apareixen els dimonis a la nostra festa. En l’acapte fet per les cases de camp i possessions recolliren oli i blat per valor de 10’50 pessetes. En el cercavila del dissabte de la festa per dins el poble el baciner recollí 15’40 pessetes més. Aquell any participà en la festa la banda de música local, que cobrà 7 pessetes. Són els inicis de la festa de Sant Antoni que molts de nosaltres hem conegut; una festivitat impulsada per l’obreria i mantinguda per una pagesia ben activa i arrelada.
Aquella revifada de la festa antoniana fou impulsada per la vicaria i tenia un fort contingut moralitzador. Sant Antoni era virtuós i bondadós, enemic del dimoni Llucifer, el senyor de l’infern i de la malícia. La bondat contra la malícia.
D’aquests anys, encara que no hi hagi constància escrita, serien els primers arguments, que es cantarien de memòria; també es vestirien foguerons, animats per les vetleries.
Ja dins el s. XX la banda de música incorporà al seu repertori les peces musicals que avui en dia animen tots els actes festius de la diada: Himne a Sant Antoni, el Vals núm. 1 i els pasdobles Capdepera, Callejón del mediodía i Cantos populares.
L’any 1923 era president de la confraria n’Esteve Melis, que ho seria molts d’anys, i el glosador, en Miquel Siquier “Pruna, el qual escrigué els arguments més antics que conservam.
A Capdepera les beneïdes també són conegudes per “sa coalcada”, perquè aquí, com a Artà, els cavalls hi ha tengut una forta presència. Diuen que les beneïdes no es vivien davant l’església -on es donaven les benediccions i hi tocava la música i els dimonis en feien de les seves, molestant Sant Antoni-, sinó al carrer Nou, on al seu inici els cavalls es returaven i es col·locaven per després engegar una carrera fins a dalt del carrer. No eren unes carreres improvisades, perquè alguns les preparaven durant setmanes i mentrestant escalfaven la nostra coalcada.
Fins als anys ’60 la força de la pagesia animà la festa. A la segona meitat de la dècada aparegueren els primers camions, endiumenjats amb ramatges i motius que, a vegades, poc tenien a veure amb Sant Antoni. Les vetleries foren substituïdes per “pandilles” i grups de veïns. La festa, any rere any, anà desvirtuant-se fins que tocà fons l’any 2002. Cap Vermell resumí així la crònica de la diada: “La coalcada ha estat la més magra que recordam, amb només tres carrosses; sols animada pels cavalls dels ranxos. Els foguerons dispersos i indiferència vers la tradició”. L’any 2003 continuà la improvisació i la desfeta, malgrat els esforços d’alguns santantonians.
Des de llavors la festa ha revifat amb una força sorprenent. En aquests sis anys s’ha renovat el compromís amb la tradició. Ara els dimonis ja no cerquen crear rebuig i fer por; sinó que s’han convertit en els grans animadors del cercavila i de la diada; un personatge que està pendent d’allò que el públic desitja i fa embogir la gent encara que els artanencs no “botin”. En aquest punt cal recordar i agrair la contribució i l’entrega a la festa del recordat José Manuel Fernández “Ciri”.
No podem oblidar la banda de música, que mai com ara no havíem sentit tan nostrada, sempre incansable, imprescindible i realitzant una tasca impagable.
Res té a veure aquell primer foc de Sant Antoni del s. XI amb l’actual foc que anima la festa; però la tradició és així: una reinterpretació constant de la vida del poble seguint uns models que passen de generació en generació. Una festa que avui en dia compta amb personatges i símbols identitaris, com la camisa blanca i el mocador vermell, que la singularitzen i ajuden a crear emocions col·lectives.
I al capdavant, una obreria, més nombrosa que mai, renovada i convençuda que la festa ha de seguir i que seguirà endavant mentres tengui l’alè del poble que hi participa i la cuida.
Visca l’obreria, visca Sant Antoni!
