Claire Ducreaux, poesia en moviment
Només donar les primeres passes, la presència de Claire Ducreaux en el Racó de ses Graneres ens va transportar, en un viatge en el temps, a la cançó de Johnny Tillotson (que per aquí va arribar, preferentment, en la versió de Bobby Vee), Poetry in Motion. I és que, cap altre títol millor hauríem pogut trobar, i que se’ns perdoni el plagi, que el de poesia en moviment per a descriure l’espectacle d’aquesta artista francesa que ha recalat a ca nostra per segon any consecutiu. I que no sigui el darrer, si molt convé.
Claire Ducreaux, amb el seu espectacle Vaixell d’arena aconsegueix elevar la senzillesa i la simplicitat a cotes d’Art, així, en majúscules. I és que quan la sensibilitat es posseeix en dosis tan elevades, tot sembla molt fàcil, molt evident. Aquesta al·lota senzilla, fràgil com una tija d’herba, aconsegueix convertir cadascun dels seus moviments, cadascun dels seus gestos i cadascuna de les seves mirades en un element que a l’espectador se li fa imprescindibles, d’un valor absolut.
D’altra banda, com passa sistemàticament amb els artistes de carrer, Claire Ducreaux s’implica amb els espectadors, als quals fa partícips de la seva posada en escena. Però també en aquest cas tot sembla natural, obvi, tot discorre sense forçar cap situació, sense violentar els seus companys improvisats. Per cert, aquesta joveneta que apareix en el nostre reportatge ens resulta una cara coneguda, molt coneguda, diríem que una fidel seguidora del Festival de les Arts al Carrer. Qui sap si una futura artista de l’escena, ella mateixa.
En fi, que Claire Ducreaux ens ha deixat amb la mel als llavis, amb el bon gust d’un espectacle preciós que no ha fet, sinó, refermar la qualitat d’aquesta proposta cultural estiuenca, de la qual ja se’n parla, i molt bé per cert, pertot arreu.
Aquí en teniu un tast:
