En la nit dels darrers dies d’abril, divendres dia 29 per ser exactes, a les 20:30, es va dur a terme la que segurament serà una de les darreres reunions del Club de lectura en la que fins ara havia estat la Biblioteca Pública de Capdepera del carrer Ciutat. La sensació per part dels membres del grup, que varen ser menys dels habituals en aquesta ocasió va ser agredolça, però també de retrobament i amb l’esperança, sobretot per part de la bibliotecària de tenir una nova etapa a la que serà la nova biblioteca de l’Escorxador.
Primerament, se sortí una mica del protocol i varen ser els tertulians qui espontàniament encetaren la conversa, d’un llibre que ha agradat molt, però que també ha despertat una sensació de clam en contra d’una família amb uns caps polèmics. El llibre en qüestió va ser El castell de vidre de Jeannette Walls, i es coincidí en afirmar que el títol era una metàfora d’una utopia, d’un fet impossible que ajudava a mantenir el somni esperançador d’una vida millor. Nova York, com bé comentà un àvid lector, serà el punt d’arribada perquè aquests canvis es facin realitat.
El castell de vidre és la commovedora història d’una família que estima i que també abandona, que és lleial i al mateix temps decep. La seva lectura no deixa indiferent. Tal i com es comenta en la magnífica guia que prepara la bibliotecària cada vegada que hi ha club, aquesta vegada en color. L’escriptora publica aquestes memòries seves on relata la seva relació amb la seva estranya, empobrida i completament disfuncional família. «Molta gent es connecta a aquest llibre» afirma el director Daniel Destin Cretton. El 2009 va publicar «Caballos salvajes» basada en la vida de la seva padrina materna, una heroina i pionera de l’Oest americà.
Seguidament, la polèmica va estar servida en les intervencions condemnatòries de la majoria dels lectors, amb algunes excepcions, que consideraven que l’educació familiar se salvava per haver estat liberal i creativa. Però d’altra banda, la conducta dipsòmana i autodestructiva del pare de família, semblava que no pogués dur mai a bon port, si a més es considerava la relació denigratòria amb els avis i altres personatges, com els nois que protagonitzaven les baralles amb els protagonistes, es podria dir que la família era del tot menys exemplar. Tot i així, la narració per part d’una nina fa entendre que la vida en comú quan les coses van maldades, encara és possible, fins i tot en una societat tan hostil com l’americana, que tampoc en casos coneguts per una altra àvida lectora, era tan llunyana a la d’alguns casos del municipi gabellí.
Posteriorment, es posaren exemples surrealistes de les situacions de risc que vivia la família de la protagonista, sense oblidar que es tractava d’una novel·la autobiogràfica: sobre el cotxe a tota velocitat, la prostitució de la filla, les baralles d’una parella explosiva...no hi hagué cap detall que se li escapàs al tertulià, que com en una foguera, cremà les seves opinions, mentrimentres que el ble de la biblioteca que havia consumit tantes i tantes tertúlies (Luci Barton, Madame Bovary, La dama de les camèlies...) de mica en mica s’apagava, no sense deixar l’escalfor del foc fatu dintre del cor de cada un dels contertulians.
Finalment, i com a tradició A. P. (Abans de la pandèmia) es posà el colofó final amb un sopar temàtic suculent i apetitós, on triomfà l’amanida amb melicotó i raïm i la coca de nabius, a més d’altres delicadeses cuinades amb tot l’amor d’aquesta «família exemplar». Segurament, els moments delicats, perquè aquesta darrera conversa posava sobre la taula temes com la responsabilitat, l’educació i la marginació social i deixava el llistó ben alt d’un club de lectura que de ben segur enyorarà l’ambient acollidor no sols de l’interior, sinó també d’una terrassa que ha acollit presentacions meravelloses a l’ombra de les buguenvíl·lies i dels filodendres (servidor recorda haver estat protagonista d’alguna d’elles, gràcies Magdalena!) Ara, una nova etapa, amb llibres nous espera amb les portes obertes en aquest club de lectura de Capdepera. Un llarg adéu que es convertirà en un «Bon dia!».
Joan Cabalgante Guasp
