Quart concert de les Serenates 2021 i nou lliurament definit per la qualitat de l'artista i i del programa que aquest ens oferí. Álvaro Mur (Ceuta, 1993) és un jove pianista que, en una trajectòria que podem considerar encara incipìent, s'expressa a partir de la gran solidesa de la seva formació. D'altra banda, la seva carrera ve avalada tant per la quantitat de premis i reconeixements que ja ha rebut, que aquí seria massa prolix enumerar, com pels escenaris d'arreu del món que ja han gaudit de la seva presència. De manera que, sense cap mena de dubte, una vegada més hem de reconèixer l'encert i el mèrit de Joventuts Musicals a l'hora de programar les Serenates.
Pel que fa al programa, aquest va girar al voltant d'obres de César Franck, Maurice Ravel i Manuel de Falla, que són les que integren el CD “Introspección”, gravat per Mur el 2020, més l'afegit d'una obra d'Enrique Granados. Facem-ne dos mots.
Quant al Prélude, Choral et Fugue, de César Franck (1822-1890), es tracta d'una obra de maduresa, escrita el 1884, i constitueix una de les composicions més siginificatives entre l'escassa producció per a piano d'aquest autor, qui sembla que va manifestar un cert desencant amb l'instrument, potser per l'excessiva pressió del seu propi pare. En qualsevol cas, es tracta d'una partitura que posa en relleu el talent de Franck com a compositor i com a intèrpret. A molts d'oients, entre els quals ens incloem, és una obra que ens sedueix, d'aquelles que esfloren una frase rere l'altra saense que cap d'elles et deixi indiferent. Algú va retreure que, especialment la fuga, es perd en excessives digressions. A nosaltres, simples aficionats, no ens ho ha semblat mai. De la seva banda, Álvaro Mur ens en lliurà una versió que ens va semblar impecable.
Gaspard de la Nuit és un dels punts culminants de l'obra per a piano de Maurice Ravel (1875-1937), la interpretació de la qual és considerada de gran dificultat tècnica, difícil, especialment la tercera part, Scarbo. Evidentment, Gaspard de la Nuit: Trois Poèmes pour Piano d'après Aloysius Bertrand , és una composició excel·lent des del punt de vista musical, però que resulta molt millor, molt més propera, si prèviament s'han llegit els tres poems de Bertrand en què s'inspirà Ravel. Ondine, Le Gibet (la forca, no ho oblidem) i Scarbo foren els poemes en prosa escollits d'entre sis d'una col·lecció publicada un any després de la mort del poeta i on aquest aboca una visió personal, màgica i un punt fantasmagòrica de l'Edat Mitja. I a totes aquestes dificultats de què parlam va fer front Álvaro Mur, amb vehemència, entusiasme i, sobretot, amb la qualitat pianística que atresora.
De Manuel de Falla (1876-1946) poques coses direm perquè ens exposam a caure en els tòpics més rebregats. Amb Albéniz i Granados conforma la gran trilogia del nacionalisme musical espanyol, i sens dubte va contribuir a superar l'aïllament que la música hispana patía des del segle XVIII. Amb tot mèrit, està considerat un dels més grans compositors espanyols de tots els temps, tot i que la seva obra tengui una extensió relativament limitada, com a fruit del seu caràcter perfeccionista. Del caràcter de Falla se'n pot parlar in extenso, però segurament aquest no és el lloc. Pel que fa a la Fantasia Baetica (1919) que poguérem escoltar, es tracta de la darrera obra “andalusa” del compositor, s'ha de dir que durant molt de temps va ser ignorada per la majoria d'intèrprets, i que d'altra banda, dins la literatura pianística, se l'ha considerada a l'ombra de la Suite Iberia d'Albéniz. Afegim-hi que, per a l'oient, no és de fàcil assimilació. Tot plegat no se li ha de llevar ni un bri d'importància, i menys quan hom pot gaudir-ne d'una brillant interpretació com la d'Álvaro Mur, acollida amb entusiasme pel públic assistent.
Ja hem dit que, entre i entre, el concert va incloure La maja y el ruiseñor, d'Enrique Granados (1867-1916), un dels sis temes que integren la suite Goyescas. És segurament la peça més popular de la suite. Algú ha dit que, per moments, aquest tema ens duu a la memòria un bolero, però que no cal sorprendre's, ja que la mexicana Consuelo Velásquez s'hi hauria inspirat per a crear la melodia de la també coneguda Bésame mucho. Sigui com sigui, aquesta part de les Goyescas, que Granados dedicà a la seva dona, ens resulta immediata, pel seu lirisme engrescador i s'escolta amb profund agraïment. De la suite en naixeria, posteriorment, l'òpera que duu el mateix nom, però Granados i la seva esposa van morir quan viatjaven a Nova York per a la seva estrena, en ser el seu vaixell enfonsat per un torpede alemany.
Tot plegat, una altra vetllada de gran música, de la mà, de les mans, d'un pianista excel·lent, sota l'organització de Joventuts Musicals. Gràcies.
Lamentam, una vegada més, l'escàs públic assistent, en un esdeveniment que bé mereixia una resposta massiva. Quedau tots convocats al cinquè i darrer concert del cicle d'enguany. Serà el divendres dia 30 i a l'escenari del centre Cap Vermell hi pujarà el Jazz Daniel Juárez Quartet. No ens ho podem perdre.
