Divendres 11 de desembre, al Centre Cultural Cap Vermell, concretament a la biblioteca pública de Cala Rajada, es dugué a terme l’habitual club de lectura dedicat, aquesta vegada, al llibre «La dona justa» del celebrat escriptor Sándor Márai.

Primerament, la bibliotecària va fer la introducció i presentació de l’escriptor hongarès, que juntament amb Stefan Zweig i Joseph Roth conformen un triangle d’escriptors pioner dintre de la cultura europea de les dues guerres. La taula central era governada per un estol de llibres de Márai, entre els quals hi figuraven Els rebels o La germana, entre d’altres. En principi, semblava que el llibre no havia agradat, però va ser, per com es desenvolupà la tertúlia, tot el contrari. Es comentà el títol de l’obra, tal vegada, la dona era més «adequada» que «justa», i el context de la caiguda de l’Imperi Austro-hongarès serví a alguns tertulians per bastir uns comentaris plens de precisió històrica en descriure l’entorn de l’escriptor, que en un llibre dividit en tres parts i sense capítols va teixir el comportament de les passions humanes en plena decadència burgesa. (I què és ser burgés? Veure  com el teu món s’enfonsa? Contemplar com es cremen els bastiments de la teva biblioteca? Esperar trobar algun dia una cinta lila?) Sigui com sigui, la teorització sobre la burgesia no va agradar a tothom per igual.  Alguns defensaren que l’escriptor sorgia d’aquesta burgesia, però que la descrivia des de fora, com un observador i un intèrpret de les classes socials que regien aquella època. Perquè, evidentment, el llibre s’ha de llegir des del seu context. D’altra banda, segons un àvid lector, la criada no quedà molt ben parada, d’altre pensa que són les dones en general que no queden ben parades en aquest llibre, tal vegada, pels prejudicis d’una època, o d’un autor que va haver de fugir del seu país exiliat per culpa d’un règim comunista, perquè tots els règims, comunistes, feixistes o vegans són dolents o difícils de pair; per ventura si Zweig hagués esperat més, s’hauria salvat, com bé comentava un altre àvid lector, que anys enrere havia devorat l’obra completa de Márai (...i és que què pots trobar a un club de lectura si no són lectors voraços!).

Seguidament, comentar que si les veus i els punts de vista agradaren per la perspectiva dels esdeveniments que relata Márai, altres enyoraren més acció a les seves pàgines. Es coincidí en què el llibre no es podia llegir tot seguit, d’una tongada, perquè era dens, i demanava de cert repòs intel·lectual per tornar-lo a envestir i endinsar-se en el món d’amor i desamor que ens presenta. No m’agradaria decebre a ningú, però amics, la burgesia és avorrida, i tal vegada va acabar amb el mateix autor d’avorriment. Però la teranyina retòrica atrapà a més d’un lector i les dones justes del club de lectura s’encarregaren de posar-lo al seu lloc. L’escriptor, periodista i dramaturg hongarès hauria gaudit de valent si hagués mirat per un foradet aquesta tertúlia.



La bibliotecària va voler veure quelcom d’humor en les seves paraules, no de bades retrata els seus personatges amb ironia o auto-ironia, però també amb tendresa, portant al límit les relacions humanes. I és que les dones justes només existeixen en aquest club de lectura, tal vegada per retratar el Pont de les Cadenes de Budapest, quan acabà la II guerra mundial, o perquè un cor de xocolata inundés el nostre cor, ja prou ferit i no precisament per aquest tipus de lectures.

Finalment, l’escriptor que s’oposà als nazis quan aquests accediren al poder, ens serví per tornar a una època que per algunes lectores sembla encarcarada, plena de corc antic, i d’altres plena d’Història que convé recordar per no perdre la perspectiva de les coses. Un matrimoni parlà sobre el matrimoni dels personatges, de les relacions i passions humanes, amb una convicció gairebé esfereïdora, almenys a mi em va convèncer, perquè tal vegada qui més bé pot parlar del món que descriu l’escriptor hongarès és aquell que l’ha tingut a prop, que ha pressentit la seva estructura, com el noble que viu arruïnat entre les runes de la seva cultura i intel·ligència. La trama de gran sensibilitat, ens agradi o no, ens atrapa per complet i el seu realisme i claredat donen prestigi a l’autor, perquè no és fàcil parlar de sentiments humans, sobretot a aquestes altures, emmarcats tots com a lectors desconeguts. Tot i la distància temporal els estaments ens persegueixen com a una condemna irrefrenable, que tan sols les dones justes del club de lectura han pogut aturar. La pluja va fer acte de presència. El proper llibre a llegir serà «Tu no ets una mare com les altres» d’Angelika Schrobsdorff.

Bona lectura!

Joan Cabalgante Guasp