Dijous 20, a les 19 h, a Capdepera, s'encetà una nova proposta teatral d'Arnau Serra, que segurament no hauria tingut tant d'èxit sense la col·laboració del seu gran elenc actoral. Ja des del punt de venda, situat a la plaça de l'Orient, el savoir fair dels voluntaris teatrals t'introduïa en un bon ambient per a poder presenciar tres obres de teatre breu a diferents indrets del poble, com per exemple, un dormitori del Centre Melis Cursach, una tenda de roba, o el punt final del teatre Municipal. L'atractiu de la proposta era, precisament, emprar escenaris poc habituals per a la dramatúrgia, més propers al poble del dia a dia, de la gent del carrer.

En principi, es distribuí el públic en grups menats per una guia, que portava una bandera. Seguírem la bandera groga i anàrem directes cap al centre Melis Cursach, el director ens convidà a presenciar la primera obra en un dormitori de la casa: els actors i el públic combregava en un espai reduït, on la tensió dramàtica es tenia a flor de pell. La simbiosi era perfecte, tot i que en la primera obra, una discussió d'un matrimoni jove, transmetia l'ansietat dels protagonistes, actors també joves. L'espai era tan reduït, que fins i tot no hi cabé tot el públic dins l'habitació. L'ansietat de la parella és a frec de roba, i acaba per absorbir el públic, car la parella es belluga entre les petites parets de la incomprensió, la dependència per part del marit de la mare (com deien a Blade Runner: " ¿Mi madre?: Le voy a hablar de mi madre...", en fantàstic anàlisi (ja no sabem si freudià) dels personatges per part del director gabellí, que ha sabut mantenir l'equilibri en tres obres diferents, tot i que no totes de la mateixa qualitat. Perquè és molt difícil mantenir aquesta potència creativa que té n'Arnau, que vol pouar en el fons de les emocions humanes, en el seu vessant més fosc, on el públic inevitablement es veurà reflectit. Les micro-obres es mantenen en la línea de flotació també pels actors, que saben emocionar el públic tan proper, aquesta vegada, gairebé a boca de canó, en unes microhistòries que ens parlen de l'amor, però també d'alguna de les seves misèries, en un sotrac emocional que no deixa indiferent a ningú.

Seguidament, en tour dramàtico-turístic pel carrer Col·legi de Capdepera, la guia alça la seva bandera groga i ens porta al següent escenari: una botiga de roba, on s'hi desenvoluparà una història que ningú no s'espera, un drama lacrimògen i una interpretació formidable, per uns personatges que confonen el límit entre actor i persona, ésser humà i professional del teatre, aquí l'autor amolla el seu camp de mines emocional, en un microrrelat que sota el parer d'alguns assistents supera amb escreix la resta d'obres, tot i que no està bé fer comparacions. La història d'un amor inicial, un festeig molt divertit fet a mida per a una actriu i un actor molt competents, acaba amb la nostàlgia que no desvetllarem cap a l'enamorada. Entre els assistents botaren algunes llàgrimes. També rere els mostradors, algun turista (real) i encuriosit observava com la tenda de roba feia una estranya i poc habitual comunió entre els teatrers i l'obra. Una excel·lent història d'amor.

Finalment, cap del espectadors  que seguien la bandera groga (altres la verda o la blava) es podia imaginar el que veuria en el darrer escenari del Teatre Municipal de Capdepera: bastaren dos actors, un de petit i un altre de més gran, per treure tota una força actoral inusitada i deixar bocabadats un públic, amb una història que a alguns tocà generacionalment per l'edat ("Mc Fly!", diu un dels personatges, en clara alusió a "Regreso al futuro") i a d'altres per la història que es contà. En aquest sentit, cap imaginació com la d'Arnau Serra (i Nebot, no ho oblidem), per contar un fet tan traumàtic com la separació d'una parella amb infant pel mig, la imatgeria de vegades ens salva i en aquesta ocasió ho fa una paraula inventada, per sanar tots els mals d'un super-ego que ve del futur (si, Freud encara hi deu ésser), encarnat per un Marc Bibiloni, que ve de fer de figurant amb La Cubana (quasi res!) i que deixa explosionar la seva part més visceral i castigadora, en una representació gairebé de l'inconscient humà que fa surar tota la tensió que pot acumular un nen, representat magistralment pel jove actor Aleix Ferrer, que veu els seus pares separats (i ho intent dir des del caire objectiu), per advertir al seu jo del passat, un nen d'uns deu anys que presenta un llenguatge de paper de vidre que incomodà a més d'un espectador ( sobretot els més grans i sensibilitzats lingüísticament). Si una cosa se li pot retreure al teatre de n'Arnau és aquest farciment innecessari de males paraules. Ei, però alerta!: en aquesta obra (i molt abans) l'autor ja s'ha assabentat (un autor, cal dir-ho sense complexes) d'aquest fet, i l'ús d'aquest llenguatge grotesc té una intencionalitat: la funcionalitat de les paraules revertirà sobre la història en una profunda significació d'actualitat, perquè  el director gabellí transmet en els seus drames una realitat que percep, sense filtres, en el sentit crític que pertoca, sense la gratuïtat creativa, tot i que el format breu sembli que ha de ser tot el contrari, sense poca profunditat. La realitat és molt diferent i en aquesta obra, on el públic està estratègicament situat sobre l'escenari, es demostra.

En definitiva, el públic va gaudir de valent amb aquesta proposta creativa d'Arnau Serra, un autor que fa pensar, valor darrerament devaluat pels avatars tecnològics i per la peresa viciada i intel·lectual. Anàrem per amunt i per avall, mentre seguíem la bandera, indicadora del bon estat teatral d'un autor incombustible, que sap treure el millor d'un entregat grup d'actors, i fidel, tant com els seus espectadors (perquè després diguin que ningú no fa moure el poble!). D'aquí la nostra enhorabona per a tots els participants. Gràcies per aquest microteatre per un macro-creador! Esperem veure aquest elenc actoral en constant evolució per altres espais, cases o indrets gabellins. Visca el teatre!  Lapinatapei!

JCabalganteGuasp