La nit de jazz al moll, per les festes de Sant Roc, és l’única que l’Ajuntament es digna programar, al llarg de l’any, dedicada a aquest gènere musical. Una sola vetlada, davant un fotimer de DJs que, estiu i hivern, ens persegueixen amb torrentades de música disco, per a martiri d’orelles sensibles. Està clar, d’una banda, quines són les preferències del públic, i també està clar, de l’altra, que des de la programació de festes deuen trobar que ja està bé així. I encara hem d’afegir-hi que aquesta única vetlada de jazz de tot l’any, s’ha anat aprimant de manera alarmant. Al llarg de 29 anys (si no anam errats), hem vist desfilar pel moll de Cala Rajada grans formacions com la Glissando Big Band, The Old and New Big Band, o la Mallorca Jazz Orchestra, o grups més petits però de qualitat contrastada, com el Biel Ballester Trio, o el Carles Benavent Quartet, i fins i tot hi hem pogut escoltar cantar l’ara famós Salvador Sobral. Però, un temps, en Manolo Muntaner, amb autèntica passió, se’n cuidava d’això de la vetlada de jazz, i ara sembla que no se’n cuida ningú, i el que es fa és mirar de sortir del pas, qui dia passa any empeny.

Dit el que hem dit, tot seguit hem de rompre una llança, o dues o tres, a favor del quartet Monkey Doo, al qual no volíem n i volem menystenir, ans al contrari. Aquesta formació, amb un bagatge d’anys d’actuar i molts de concerts a l’esquena, és el que deim al titular, un digníssim representant de l’honesta tradició. Amb Monkey Doo tornat a principis del segle XX, és a dir, als orígens del jazz, a la música de carrer, al diexiland i al swing. Un corrent del qual, avui, s’han apartat molts de músics que també es diuen de jazz i que estan convençuts de fer jazz, però que fan altres coses. I és que l’etiqueta jazz és un gran paraigua davall el qual s’hi agombolen moltes músiques que no deuen trobar aixopluc enlloc més. Monkey Doo és un grup honest, que beu de les fonts d’una música vital, apassionant i apassionada, que per això ha resistit tot un segle i que no sembla que es vulgui deixar enterrar per modes més o manco efímeres. Al grup que va tocar dia 16 en el moll, en tot cas, li retrauríem la manca d’una mica de gruix instrumental – hem vist imatges seves amb una tuba, en comptes del contrabaix ‒, on hi dirien a la perfecció un clarinet, un trombó... Però, això a banda, els de Monkey Doo fan una música contagiosa que, en el cas de Cala Rajada, aconseguí que el nombrós públic que havia quedat a escoltar-los no es mogués del lloc fins al final del concert, cosa que no poden dir altres grups de més volada. Per tant, gràcies a Monkey Doo, per la seva honestedat i per la bona música que ens regalaren.