Acords de jazz ompliren els jardins de Sa Torre Cega de la millor música


 

Resulta que els quatre músics que pujaren a l'escenari de sa Torre Cega, el passat dia 20, constitueixen una magnífica mostra del millor jazz que es pot escoltar avui a l'estat espanyol. Cadascun d'ells, per separat, presenta un full de serveis certament brillant, i tots quatre junts no sumen, sinó que multipliquen les seves capacitats per a oferir un resultat d'indiscutible qualitat.

 
Las formació encapçalada per Guillem Arnedo ens va fer una proposta propu original, en estructurar tot el programa al voltant del lletrista Oscar Hammerrstein II, un dels autors de Broadway més prolífics i guardonats dels anys 30, 40 i 50 del segle passat. No entrarem aquí a valorar el to certament lleuger de les lletres d'aquest escriptor, ja que, en qualsevol cas, al costat de compositors com Jerome Kern i, molt erspecialment, de Richard Rodgers, va contribuir a la creació d'alguns dels més grans èxits de la comèdia musical americana: Oklahoma, Showboat, El Rei i jo, South Pacific o The Sound of Music (Somriures i llàgrimes). Al costat d'aquests compositors ens trobam noms com el d'Irving Berlin, Cole Porter, Geroge Gershwin, Hoagy Carmichael, etc., que, tots plegats, crearen el que s'ha anomenat Great Amercan Songbook, un corpus musical que, en una gran nombre de casos, ha esdevingut la base de molts d'estàndards del jazz de tots els temps. Temes immortals, melodies inesborrables que, gràcies a Joventuts Musicals, sonaren esplèndids en els jardins de can March, davant un auditori nombrós, sense arribar al ple.



Guillem Arnedo, el drummer que encapçalava el quartet, ens oferí tot un recital de com percudir les baquetes o les escombretes a mig camí entre l'elegància i l'energia, elements tots dos segurament necessaris per a un bon baterista. Discret sempre que feia falta, protagonista impecable quan així ho exigia el guió, Arnedo posà en relleu tot el bo i millor que havíem conegut en el seu currículum i que, damunt l'escenari, es va fer palès. El contrabaix de Jose López, de la seva banda, va sonar – una mica baix de volum, i valgui la redundància, per al nostre gust – amb eficàcia i sensibilitat, en mans d'un músic amb moltes hores de vol i que es va permetre alguns solos d'improvisació de molt bon nivell. Pel que fa al pianista Jose Carra, també ens n'havien arribat les millors noves, sabíem que ha tocat amb figures com Stanley Jordan, Deborah Carter o Perico Sambeat i que d'ell s'ha dit que "és ara mateix un dels músics més ben preparats, versàtils i creatius de la seva generació a Espanya" (Jorge Rossy). I, efectivament, Carra va vessar a mans plenes aquesta creativitat seva, a més d'una tècnica que li permet solos d'altíssima volada. Finalment, però no l'última en mèrits, la veu de Celste Alías. Tractant-se del repertori que se'ns proposava, la veu havía de tenir no ja un paper destacat, sinó d'autèntica protagonista, i així va ser, i per bé. Alías, professora de veu del Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, ens deixà tot un recital de matisos, modulacions i swing – ai! el swing, no sempre a l'abast de l'intèrpret –  en cadascun dels onze temes que li poguérem escoltar. Sense excessos, sense exageracions vocals que tan enutjoses poden resultar, amb scats sempre precisos i elegants, Celeste Alías es va moure en la línia dels grans vocalistes i va contribuir decisivament a arrodonir una magnífica vetllada de la millor música.

Ho dèiem al principi i així ho reiteram per a cloure aquesta crònica: el quartet, format per quatre bons intèrprets, va veure potenciades les possibilitats individuals a benefici del conjunt. I tots nosaltres poguérem fer una ullada a un temps i unes formes musicals que ja són part del llegat del segle XX i que, gairebé un segle després, mantenen intacte el perfum de la immortalitat.