Ara que podem admirar els accessos impossibles de les escultures del Centre Cap Vermell entenem millor les escultures del passeig Marítim. Balcons sense accés, escales que no van en lloc, camins sense punts d'arribada, "loveseat" o cadira de festeig, sense visió directa d'un a l'altre, balcó al final d'un túnel, carro amb un sol seient,...estructures grans amb d'altres minimalistes. La poesia escultòrica de la incomunicació. Això és Vicente Barón.
Ara que vivim en la societat de la informació: Mòbils, wassaps, facebooks,...Mai com ara les persones havíem estat tan comunicades. I alhora, mai havia estat tan gran el risc d'incomunicació. Gràcies a Internet i als diversos dispositius que permeten connectar-nos-hi ben bé des de qualsevol lloc, la comunicació actual té unes possibilitats extraordinàries, però també pot esdevenir impròpia de l'ésser humà.
Diu Francesc Torralba que "la forma de comunicació que impera és grollera, humiliant, sotmesa a tòpics i prejudicis, és exhibida impunement pels mitjans i, alhora, desperta un gran interès en les audiències".
Mostrar escenes d'incomunicació és una defensa de la qualitat humana, dels models mediàtics que generen comprensió mútua entre persones i grups socials.
La comunicació és l'eina principal que té l'ésser humà per organitzar-se en societat, per expressar-se i per vincular-se amb altres. Avui més que mai patim la comunicació fictícia, il·lusòria, irreal. I no només la patim com a usuaris de les tecnologies, sinó en molts altres àmbits com la família, l'educació i l'espai laboral, per citar alguns, que ja apuntava Castilla del Pino en els anys 70.
Els títols de les escultures són prou expressives. I la condició de transeünt també és prou explícita.
Una gran exposició d'obres de grans dimensions. Molt recomanable.
I si no heu llegit l'entrevista a Vicente Barón, aquí la teniu:
