Dia 13 de gener de 2018, el Teatre de Capdepera va presentar l'esperada obra La Classe, escrita per Sergio Baos i dirigida per Joan M. Albinyana, guanyadora del combat de dramatúrgia 2016 i candidat al millor espectacle ATAPIB 2017, i que compta amb la coproducció del Teatre Principal de Palma.

L'obra presenta un repartiment en dos actors que duen tot el pes de la representació. Dos companys de classe comparteixen festes i bromes, dies i confessions que fan que la seva amistat es perllongui durant tota la vida, amb les conseqüències que comporta la seva conducta, que es trenca (el nus de l'obra), amb la mort de Carlos, un company de l'Institut, per mor de les drogues.

Seguida i hàbilment l'autor traça un argument que té com a fil conductor la classe de Castellà (no de bades, l'autor exerceix també de professor), basada amb deu definicions de termes sintàctics, deu escenes, que divideixen l'obra, de manera que l'autor posa tota la seva habilitat per contar una història dura, que al mateix temps mostra els lligams de la sensibilitat d'una amistat. Es pot dir que aquesta obra té una funció apologètica i trasllada la realitat social (no només la de les aules, com el títol fa pensar), i té una funció docent i alliçonadora sobre temes importants a l'adolescència que poden repercutir en les nostres vides: temes com les drogues, les relacions sexuals, l'amistat, les relacions amb la família, etc. conformen una realitat que autor i director, hàbilment aproximen a l'espectador. Aquesta obra bé es pot interpretar per a un públic adolescent, tot i que el públic adult s'hi veu també reflectit perfectament. Quant al text, romp amb els tabús més arrelats com són el sexual i el de la falsa seguretat dels adolescents, tot i que s'hauria d'haver treballat més, però que s'adapta a la perfecció a les intencions de l'obra i l'autor. En aquest sentit, l'insult i la paraula malsonant es repeteix massa, com un leit motiv insistent que empobreix el guió actoral.

Posteriorment, s'ha de dir que la línea de la direcció és molt Albinyana, això vol dir que respecta les seves pròpies regles (recordeu Aineta dels matalassos, magestuosa adaptació d'una obra de l'escritor manacorí Antoni Mus) amb una coreografia sencilla, basada en una taula gran (A Aineta era un gran llit), un quadrilàter, on els actors porten a terme un combat dialèctic que desembocarà en dues trajectòries vitals oposades: la que s'ha quedat al marge de la llei, empresonat en la seva pròpia realitat, i la del que respecte les seves regles. Un haurà de defensar la seva innocència, mentre que l'altre haurà d'acceptar la seva culpa. Així doncs, el que es podia haver alleugerit entre les quatre parets d'una aula, ben coneguda per l'autor, s'agreuja i es transforma en una lliçó de vida, potser de la pròpia experiència de qui l'ha creada, qui ho sap. Desvetllar-ho, seria tal vegada, com el fet d'aquell mag que revela els trucs de la seva pròpia màgia.

Després, la tasca interpretativa dels actors ve avalada per la trajectòria d'autor i director (El primer l'hem vist brillar a obres com La rara anatomia dels centaures, de Miquel Àngel Riera o Ivanov, ja no hi ha mosques; el segon, com a bon manacorí, ha sabut treure de la rondallística mallorquina el millor de Mossèn Alcover i donar-li una versió més laica, més moderna i visceral). Rodo Gener i Òscar Muñoz duen a escena en magnífica interpretació la vida de dos amics companys de pupitre, dos personatges que porten a la perfecció la maduresa d'una amistat que es conforma durant la trajectòria de les seves vides.

També s'ha de dir que els efectes de llum són senzills i es mantenen durant tot el muntatge, que es destaca també per les pauses, on els actors es donen l'esquena mentre un es canvia de roba, l'altre realitza un monòleg que fa arribar a l'espectador, com un somni de llucidesa del personatge, que es desfà en to de tragèdia grega, però que conserva les pautes del teatre contemporani anglès.

Finalment, s'ha de recordar que aquesta obra forma part de la programació del Teatre de Capdepera, que continuarà el 28 de gener, amb Abans que arribi l'alemany, de Marta Barceló. Al febrer, Un tramvia anomenat Desig i Lisístrata. Com podeu llegir, unes estrenes dignes del millor teatre, com aquell que diu, sense moure's de casa. Mentrestant el que podem fer és seguir molt atents La classe.