Molts de nosaltres, aficionats al jazz, ens havíem apropat a aquesta música a través del so de les big bands americanes dels anys 30 i 40 del segle passat, en forma de discos de vinil. Benny Goodman, Count Basie, Glenn Miller o Duke Ellington, entre d'altres, encapçalaren aquelles formacions, la música de les quals travessà l'Atlàntic i arribà, més o manco difusa per aquestes contrades de la Mediterrània, i exerciren una influència indiscutible sobre la música europea en general. Arran de la Segona Guerra Mundial, les grans orquestres de jazz, amb 15 o 20 músics, entraren en declivi i el seu manteniment professional va esdevenir impossible. També els gustos del públic havien anat canviant i noves formes de jazz com el bebop, el hard bop o el cool jazz, a càrrec de petites formacions (trios, quartets, quintets...) es varen anar imposant.
Però aquella gran música, la manera d'entendre-la i d'oferir-la al públic, no havien mort; simplement estaven en un estat de letargia, tot esperant moments millors. Avui, fins i tot, no ens cal haver d'esperar que el so de les grans orquestres ens arribi d'Amèrica. A Europa, a Espanya i a Mallorca mateix trobam formacions de gran qualitat, big bands capaces de passar pel seu sedàs la música llatina – el latin jazz – o els grans èxits del rock. La creació de conservatoris professionals arreu, amb estudis especialitzats en jazz en molts d'ells, s'ha traduït en un gran viver de músics que, en emancipar-se, han trobat en les big bands unes possibilitats expressives il·limitades.
Ja ens perdonareu aquesta llarga disquisició, però davant l'actuació d'un grup de músics com els de la Perinké Big Band, en els jardins de sa Torre Cega, necessitàvem contextualitzar la seva presència en les XXVIII Serenates d'Estiu, tot fent una aproximació a aquest tipus de formacions. La Perinké (que per cert pren el nom d'un petit rèptil endèmic de les Illes Canàries) també es va gestar en un conservatori, concretament en el de Las Palmas de Gran Canaria, del qual es va deslligar a l'any 2009. D'aleshores ençà, aquest grup d'una vintena de músics, dirigit per Ximo Martínez, s'ha consolidat com un grup de referència a Las Palmas i a tota l'illa de Gran Canària.
Com ha estat possible que la Perinké Big Band hagi aterrat a Mallorca i hagi passat per Cala Rajada, s'escapa de la nostra capacitat de comprensió. Ens sembla una d'aquelles coses sobre les quals no se n'han de demanar explicacions, sinó simplement aprofitar l'avinentesa i gaudir-ne. I això és el que férem els que ens apropàrem el passat divendres dia 29 als jardins de sa Torre Cega, gaudir de l'actuació d'un conjunt de músics que sonà amb una precisió absoluta, plena de ritme, encomanadissa. La banda va repassar la seva trajectòria i va incorporar temes dels distints espectacles que ha passejat per molts d'escenaris en aquests anys, entre els quals en destacam els recollits en el seu disc Desde aquí, que recull temes originals que han estat escrits o arranjats per compositors canaris actuals. Però la Perinké va demostrar que tant pot atacar un tema del bebop com l'immortal A Night in Tunisia, de Dizzy Gillespie, o una bossa nova igualment imperible com Chega de saudade, d'Antonio C. Jobim.
A nosaltres, l'orquestra ens va agradar especialment quan es va moure per l'esfera llatina, amb les percussions a tota vela, però això no desmereix cap de les seves interpretacions, perquè, en conjunt, el concert va resultar – com certament esperàvem, del tast que n'havíem fet per mitjà d'Internet – d'un nivell altíssim. Un concert que, des dels primers compassos que s'alçaren del piano de Rayko León, ens va tenir absolutament enganxats, i que es va allargar gairebé dues hores. Foren dues hores com un alè.
I l'any que ve, vint-i-novena edició de les Serenates. Amb què ens sorprendran?
