QUIMERA
Tenc un amic que l’any 1994 va guanyar el premi Llorenç Moyà de poesia i me va regalar el llibre, editat per l’Ajuntament de Binissalem. A la solapa vaig veure la seva fotografia amb cara de son i també hi havia la fotografia d’un jove Pere Joan Martorell, que publicava la seva opera prima Del record contra el temps. Ara aquell jove és psicòleg, escriu a diferents diaris i ha rebut altres premis literaris. Fins i tot dedicà una ressenya a un llibre meu, cosa que li agraesc molt.
Primerament, mentre s’entra en matèria poètica, Quimera representa un poemari escrit des de la maduresa d’escriptura, d’un autor consagrat, no tan sols en aquest gènere, si atenem al Premi Mallorca 2017 que aconseguí per la seva novel·la La memòria de l’oracle. És evident que se li dona bé això d’escriure, i és company de generació d’autors tan emblemàtics com Josep Aguiló o Sebastià Alzamora, amb qui publicà conjuntament a l’editorial Moll el llibre recopilatori Grans èxits. Sigui com sigui, no sé si per deformació professional, el poeta té la tendència de endinsar-se en el subconscient humà. El llibre comença amb uns primers versos esfereïdors:
Tanmateix tots venim dels ulls amb fosca
d’entre els replecs profunds de la mirada (...)
Seguidament, aquest poder tel·lúric dels seus versos ja és present a una altre joia de llibre de poemes anterior com és Mitologia, amb títols tan emblemàtics com «Postal nocturna» o «La sirena», entre d’altres. D’altra banda, l’aspecte formal del llibre Quimera presenta el vers lliure (amb predominança del decasíl·lab als poemes capitals) de amb la particularitat d’un hemistiqui en cada primer poema que conformen les tres parts del llibre: «SENSE»; «LA NECESSITAT»; «DE SER», que també ve a ser un joc de paraules amb sentit complet si les llegim totes juntes; la pausa juga un paper important en el desenvolupament oral de cada vers. També hi predomina el vers curt, de lectura gairebé vertical, on el missatge se’ns dona de manera vertiginosa i ens aproxima a un desenllaç de vers final amb potència, com és el cas de «el principi de la fi» que lliga de manera intencionada amb els versos inicials del següent poema «la fi/del principi», amb cert ressò d'Eliot, quan recordam els seu vers dels Four quartets: «en el meu principi hi ha la meva fi». Un altre recurs estilístic que presenta és una rima interna que ens transporta com una música per cadascuna de les seves composicions. També sorprèn la creació de neologismes com «negranit».
Finalment, certs mots actuen de leitmotiv en el poemari i li confereixen un cert to de foscor i misteri, com per exemple «cascall», «fosc», «llum», «cendra», «profecia», o la «nit». També és important l’apropament a la mitologia amb personatges com Sísif o Ícar, de tràgic desenllaç; tampoc s’oblida de la seva part històrica, mentre cita els fenicis amb reminiscències del Puig dels Molins i la deessa Tànit, present ja al seu poema «Necròpolis» del seu llibre Aquest cor, amb el qual també s’alçà amb el Premi Mallorca 2011 i fou publicat per Proa. Quimera és un llibre solemne ple de caus, on l’ignot cobra forma a través dels ulls del poeta, que curiosament publica l’obra dins la col·lecció «La Fosca» de Lleonard Muntaner, tot un luxe. D’aquest llibre se’n va fer una tertúlia poètica a la llibreria Lluna de Palma, on l’autor explicà, entre d’altres coses, què volia dir per a ell la paraula «Quimera»; me recordà allò que Eduardo Galeano solia dir de la Utopia: «cal seguir caminant»; també digué que després de desbrossar un arbre, allunyat de la civilització, pot començar a escriure uns versos com aquests:
Ho donaria tot ara mateix
per repetir els errors al teu costat
però no ens resten ja més nits salvatges.
Joan Cabalgante i Guasp
MARTORELL, Pere Joan: Quimera, Lleonard Muntaner, Editor, col·lecció «La Fosca, 65», 2023.
