Ara ve Nadal, menjarem torrons
i amb la guitarreta cantarem cançons.

L’any passat, la crònica que Cap Vermell feia de l’Alei-alei (L'Alei-alei anuncia, faies en mà, el "sol invictus" de Nadal) hi havia un breu comentari a la figura del gall amb una cita de Felip Munar:

«el gall de Nadal té un caràcter simbòlic i sacrificial: és l’au solar per excel·lència, saluda el Sol amb el seu cant abans i tot que despunti l’aurora. En totes les cultures del món ell gall té aquesta representativitat solar: el seu cant ens du l’alegria, perquè manifesta que el Sol i la Vida triomfen de les tenebres de la Mort. Antigament, als Pirineus, en la celebració solsticial se sacrificava un gall; actualment, la missa del Gall no és sinó la versió litúrgica cristiana d’aquella ancestral celebració».

Per Nadal, ric i pobre menja gall

Segons Víctor Balaguer (1), el costum de menjar gall per Nadal, prové dels antics usos cavallerescs i fou introduït pels comptes d'Urgell, que el van adoptar de la noblesa provençal. Es va estendre de la noblesa a les gents plebes.

La presència del pollastre, de més o menys categoria, era una realitat molt generalitzada en les taules nadalenques. N'hi havia de totes les mides i se'n consumien quantitats molt diverses. L’indiot, també era convidat culinari de Nadal, abans que els mallorquins optàssim per la daurada porcella.

Ara ve Nadal, matarem el gall
i a la tia Pepa li'n darem un tall

La popular cançó ho constata com un fet extraordinari: la matança del gall en les proximitats de Nadal, és una confirmació que de galls, pollastres i capons només se'n menjaven en ocasions extraordinàries. I que normalment es mataven a casa mateixa.

Per Nadal, perilla el gall

Tot mallorquí que es preï conserva a casa un receptari a mà de padrines o repadrines. En ells trobareu sempre les mateixes receptes, però cap d’igual. El receptari de Nadal és relativament senzill: sopa de Nadal (de gallets o sopa farcida), rostit d’aviram farcit i torrons i neules.

Els pollastres, polles, capons, ànecs o indiots. Per què? El gall (Gallus gallus domesticus) és un dels animals domèstics més comuns i estesos, amb més de 24.000 milions d'exemplars al món en data de 2003 (2). Fa més de deu mil anys que fou domesticat. Els galls són l'espècie d'ocell més nombrosa del món. A la femella s'anomena gallina; els mascles capats, capons, i els galls joves, especialment els destinats al consum, pollastres. La seva abundància per la facilitat de cria, i ràpid creixement el fa molt popular. La gallina que fa ous és més valorada, a més, ja ho diu la cita: «En un galliner no pot haver-hi sinó un gall», per tant, si s’ha de triar, millor un exemplar més gran i que no faci tanta falta. 


El criat i el gall, de Nadal a Nadal

Tampoc convé que els galls es facin molt vells...per tant l’elecció està feta. El gall, per Nadal, és la millor opció. A més, treure un pollastre rostit sencer a taula i fer parts davant els comensals fa planta, fa goig, fa família.

L’indiot ha estat sempre una alternativa. Una au que arribà del Nou Món i que es popularitzà ràpidament per la qualitat i quantitat de la seva carn (recordau que l’àpat del Dia d’acció de gràcies Nordamericà). És més gran i creix més aviat. A moltes cases són tradicionals els escaldums d’indiot cuinats amb saïm.

Nadal és dia de celebració, segurament el dia de celebració per excel·lència. I per això es pren d’exemple de despesa extraordinària, d’aquelles que es poden fer poques vegades, però que són justificades: Un Nadal no fa mal.

A nit, a nit, un gall farcit
demà, demà, l’hem de menjar

L'origen de la missa del gall nosaltres li deim «Matines de Nadal» s'atribueix a una faula que afirma que va ser aquest animal el primer que va presenciar el naixement de Jesús i que ho va anunciar a tothom. Per això, antigament, el cant del gall donava inici a la missa. També s'especula que aquesta denominació podria provenir del fet que antigament a les esglésies s'alliberaven ocells per celebrar el naixement de Jesús, tot i que encara més antigament el que es feia era sacrificis de galls, l'au que representa el Sol, tant pel color de la seva cresta com perquè és l'animal que canta quan surt el Sol (3).

L'indiot té presència al betlem mallorquí

 Alei, alei,
penjat per un cabell

Que cada festa tingui la seva bèstia no és casual. Una possible via per la interpretació simbòlica de la presència de cada bèstia a la festa pot començar mirant amb summa atenció les auques, gravats, betlems, estampes i altres representacions antigues de la divinitat relacionada. Per complementar aquesta interpretació, i si admetem que algunes d’aquestes bèsties estan relacionades amb antiquíssims ritus, també cal fixar-se en el moment temporal en què té lloc la celebració. Perquè, que siguin en un determinat moment de l’any i no en un altre, no deu ser casual…

Recordem que l'estentori cant del gall desperta el sol de la seva letargia nocturna, avisant-lo de què ja arribat l'hora per tornar a passejar-se pel cel.

Així ho creien els nostres avantpassats. Per aquesta raó el gall, el sol i la llum de l'alba són emblemes del solstici d'hivern i del Nadal i del cant del nostru Alei-alei.

 
Per Nadal, un passa de gall

Tant en la societat d’abans, molt lligada al camp, com en la d’ara, les hores d’insolació preocupen molt la gent. Per això, durant aquests dies podem resseguir les dites i comprovar amb precisió animal com va creixent el dia. Ja hem començat, de fet, abans de Nadal, el dia 13 de desembre: Per Santa Llúcia, un pas de puça. I continuem: Per Nadal, un passa de gall, Per Sant Esteve, un pas de llebre i Per Sant Antoni, una passa de dimoni.

Són refranys d’un poble observador, delerós de sortir de la fosca i amb ganes d’ajudar el dia a créixer.

Aquest article no pretén cap polèmica gastronòmica, sols deixar constància de l'atàvica relació del gall amb Nadal.

Pere Cortada 




_________________


(1) Amades i Gelats, Joan (1983): Costumari català I «25 de desembre», p. 166. Salvat, S.A. de Ediciones.

 (2 i 3) Wilquipèdia