Blancor – Jon Fosse
Si fos un futbolista, el 2023 Jon Fosse ens hauria fet un hat-trick. Però no ho és i el que ha fet ha estat marcar-nos tres gols literaris. I nosaltres tan contents. Un: publica el seu últim treball, Blancor. Dos: arriba per fi en català. Tres: se li concedeix el Nobel de Literatura, després d'una dotzena d'altres premis. Bé, crec que era ben hora que Fosse es trobàs als nostres prestatges. A veure si a partir d'ara ens arriben més traduccions d'un autor que ha publicat més de cinquanta obres entre assaig, poesia, teatre i novel·la.
Certament, estam contents que, per fi, aquest autor trobi agombol en català, en aquest cas a partir de la traducció de Carolina Moreno Tena. I ja és ben interessant això de la traducció de l'escriptor noruec, que escriu en nyorsk. Per si no ho sabeu, el noruec no va conèixer la seva primera gramàtica fins al 1850, com a llengua separada del danès i el suec, i encara amb dues formes estàndard, el nyorsk (“nou noruec”) i el bokmå (“llengua de llibre”). Es calcula que el primer d'aquests estàndards, el nyorsk, és parlat per un 12% de la població, i la seva presència no sempre ha estat fàcil, davant la posició dominant del bokmå, que d'alguna manera és considerat com a “normal”. Aquest rebuig de la llengua minoritària, per una part de la població, inclou la crema de diccionaris de nyorsk. Vos recorda alguna cosa, aquesta situació? En sabeu res, de llengües minoritzades i perseguides?
I a pesar d'aquesta situació secundària del nyorsk (ens estaríem referint a poc més de 600.000 parlants, davant els més de 10 milions de parlants de català, per exemple), Jon Fosse no s'ha arronsat a l'hora d'oferir una producció tan vasta com la seva, la qual, com hem dit, aquest passat 2023 li ha valgut el Nobel. Un premi que hem de considerar ben merescut, a manca de cap criteri que ens permeti avalar-lo o posar-lo en dubte. I quina alegria, en tot cas, que una llengua “petita” com els nyorsk arribi als altars de la glòria literària. El que no podem evitar és sentir que el català té una història, un llegat literari i una nòmina d'autors que, n'estam convençuts, no hi desmereixerien gens ni mica.
Arribats aquí, facem dos mots de Blancor, per ara el relat últim de Fosse. Són vuitanta-cinc pàgines, amb marges per sobre del que consideram regular (3 cm), que es llegeixen d'una tirada, sense capítols i, fins i tot, sense cap punt i a part. Nosaltres ho férem amb poc més d'una hora, abduïts per una prosa sòbria, al servei estricte de la narració. Enfora de descripcions exhaustives o de figures retòriques recercades, pensam que l'estil d'aquest escriptor, si més no pel que fa a l'obra de què estam parlant, i precisament per la senzillesa del seu estil, assoleix un to de gran ressonància poètica. Jon Fosse ens situa en un marc físic de soledat estricta, enmig de la nit, enmig de la neu, i, conseqüentment, en una sensació d'absoluta soledat interior. Soledat que, a la vegada, no fa sinó plantejar-se -plantejar-nos- un seguit de dubtes, com els que sent el mateix protagonista. La narració en primera persona, d'altra banda, ens facilita l'aproximació al pensament del narrador, qui, des de la certesa de l'espai inhòspit on ha anat a caure, es planteja la incertesa de la pròpia vida. De la vida, en definitiva.
Ens han quedat moltes ganes de llegir més coses de Jon Fosse. A veure si Blancor no és més que el primer de futurs lliuraments en català de l'escriptor noruec.
Jon Fosse – Blancor – Galaxia Gutemberg, S.L., Barcelona - 2023
