Amb la presentació del llibre i la cloenda de l'exposició de l'obra de Jaume Mercant culmina un projecte que s'inicià, tal com explicà Esperança Llabrés, autora del llibre i comissaria de l'exposició, l'any 2018. Un projecte que ha passat per moltes vicissituds fins a arribar al dia, també, de la presentació del llibre. Una presentació de luxe que comptà a una taula de luxe, amb Josep Terrassa, l'home que més sap del segle XIX i XX de Capdepera; Catalina Cantarellas, catedràtica d'Història de l'Art de la UIB, la dona que, probablement, més sap d'art a les Illes i, per descomptat, l'autora del llibre.
Com podeu veure, la sala d'exposicions, plena a vessar, amb més de setanta assistents, respirava un respecte, admiració i goig al contemplar les obres del millor artista gabellí del segle XX i una dolça flaire d'anarquisme per l'absència de representació institucional. Obviarem els motius per a no aprofundir en la ferida.
Anem a pams. En primer lloc i com a cloenda de l'exposició, Esperança Llabrés, com a comissaria, va fer una visita guiada explicant amb detalls l'evolució de l'artista.
Destacà, entre altres aspectes, la seva formació, el seu context i entrà en detalls com els pocs retrats que va fer.
Comentà la temàtica quotiidiana de la seva obra i els colors i tècniques de la mateixa.
Explicacions que foren seguides amb gran interès al llarg de tot el recorregut de les dues sales.
Queda així una exposició per al record. Que ha donat a conèixer als més joves qui era Jaume Mercant, que ha aplegat una selecció de la millor obra de l'artista on es pot apreciar la seva evolució artística dels del far de 1930 al paisatge de 1973 i que ha permès gaudir de tota l'obra plegada, una vora l'altra. Un fet que possiblement no es tornarà a repetir.
L'exposició te un catàleg on es destaca, sobretot, l'obra que retrata Capdepera.
A continuació, i com ja hem avançat, començà l'acte de presentació del llibre.
Josep Terrassa, com a president de l'Associació Cap Vermell, també oficià de presentador de l'acte i destacà la relació de Cap Vermell amb Jaume Mercant des de l'any 1981 quan Jona Rai l'entrevistà.
A més de la seva relació familiar amb n'Esperança, són cosins, destacà tres detalls de la vida de Jaume Mercant a Capdepera que contextualitzaren l'artista. Aquí teniu la intervenció completa:
A continuació Catalina Cantarelles, que ha prologat el llibre, destacà diversos aspectes de l'autora i el seguiment que ha fet ella d'aquesta feinada ingent.
Cantarellas acabà amb un referència a Nuccio Ordini autor de La utilitat de l’inútil, i mort recentment, on diu entre d'altres coses: "Si deixem morir el gratuït, si renunciem a la força generadora de l’inútil, si només escoltem el mortífer cant de sirenes que ens impel·leix a perseguir el benefici, tan sols serem capaços de formar una col·lectivitat malalta i sense memòria que, extraviada, acabarà per perdre el sentit de si mateixa i de la vida.
Finalment Esperança Llabrés va fer tot un seguit d'agraïments. Destacam aquí sobretot als propietaris de l'obra de Jaume Mercant que han facilitat la reproducció al llibre i disposar-los per a l'exposició.
L'acte acabà amb un petit refresc on els assistents, alguns es retrobaven després de molt de temps, i es recrearen en anècdotes i vivències.
El llibre està imprès en paper fotogràfic, té més de 450 pàgines i és a la venda a 35€ als punts habituals de Cap Vermell:
I agrair a tots els presents a l'acte que es va convertir en l'homenatge més sentit al pintor gabellí.
Diu Esperança Llabrés a la introducció del llibre:
"L’obra del pintor autodidacta gabellí Jaume Mercant Melis (1908-1999) és el resultat d’una anada cap endavant, d’una carrera d’obstacles: la que mantindrà ja de ben petit quan, malgrat l’oposició contundent i dura dels seus pares, que no acceptaven aquell «vici de pintar» que tenia el nin Jaume. Sense gairebé referents artístics i amb una escassa formació, ja que comença a treballar a sis anys, va decidir, a despit de la família i malgrat les burles de companys i conveïns, amb absoluta fermesa, dedicar la seva vida a fer el que més li agradava: pintar. I a ser pintor consagrà els seus anhels i somnis, mantenint una lluita constant, al llarg de la seva vida, fins i tot contra si mateix i les seves contradiccions. Mercant, toti les escassíssimes perspectives, farà el possible per formar-se, per llegir i cultivar-se, i sobretot per pintar, amb l’esperança de poder viure algun dia del seu art, cercant un reconeixement i un lloc dins el panorama artístic illenc.
Tot i que Capdepera era, en molts d’aspectes i com veurem més endavant, un poble bastant més avançat que d’altres de l’entorn, la decisió de ser pintor a una edat tan primerenca, en uns anys de penúria econòmica generalitzada, amb un entorn familiar d’escassos recursos i que desaprovava l’afecció de Jaume, topava amb obstacles difícils de superar. En efecte, en un poble petit i allunyat de les novetats i esdeveniments artístics i intel·lectuals, sense referents artístics, l’opció representava quasi un acte de transgressió, una raresa, una excentricitat. I així és com ho veien els seus conciutadans, com una raresa. Tan sols la seva fortalesa, la feina, l’aprenentatge, la voluntat i una vocació indestructible feren possible de suportar les incomprensions, els constants problemes econòmics i els fracassos deles exposicions, fins a arribar a produir una obra coherent, sòlida, personal i misteriosa; una obra que traspua sensibilitat i poesia.
Era, juntament amb un grapat d’artistes –casos de Longino, Juli Ramis, Miquel Brunet, Josep Bover, Rivera Bagur i el jove M. Morell, que desenvoluparen l’activitat artística de manera lliure i singular, al marge de grups i normes–, un pintor tangencial (Ros, 2000), format a força de feina, experimentació, lluita ,superació i aprenentatge personal; un pintor a contracorrent, allunyat de la figura dels marxants, que sempre va voler salvaguardar la seva llibertat amb independència de tendències i modes, vanitós respecte a la seva obra; un artista que sempre va fer el que creia, que tenia clar que l’important era l’obra, que va seguir el seu camí, la seva manera de fer, amb l’objectiu de crear un llenguatge propi, personal i identificable.
Segurament influenciat per la seva formació artesana, era un perfeccionista que valorava per sobre de tot l’obra ben feta, el treball, la voluntat de millorar, l’esforç. A la seva pintura no hi ha improvisació, res és gratuït. Tot està pensat i repensat. La seva creació és el resultat d’un llarg procés, d’una visió basada en el record més o menys immediat, que es resol finalment després d’haver observat amb mirada personal, d’assolir la cosa vista i viscuda, després d’interpretar i transformar al taller, segons l’estat d’ànim i una vegada realitzats un bon grapat de dibuixos, esbossos, estudis i proves, tot fruit d’una feina lenta i disciplinada.
Per concloure aquesta introducció, valguin les paraules de Damià Ferrà-Ponç quan afirma que «si la pintura catalana moderna compta amb l’obra de Jaume Mercant, és només perquè ell fou en tot moment una fermíssima voluntat de no claudicació. Dins el migrat panorama de la pintura actual a Mallorca, Mercant és un esforç constant d’oferir un món estètic i crític alhora. I també una tàcita denúncia d’una societat que manté els artistes en condicions miserables per, temps després, transformar la seva obra en un objecte d’alta especulació» (Ferrà-Ponç,1973, p. 16).
Cap Vermell a través de l'apartat Fotografia dominical vos va oferir un ample recorregut per la seva obra:
Fotografia dominical / 58/ Jaume Mercant (1)
Fotografia dominical / 59/ Jaume Mercant (2) Anys 20 i 30
Fotografia dominical / 60/ Jaume Mercant (3) Anys 40
Fotografia dominical / 61/ Jaume Mercant (4) Anys 50
Així com una entrevista amb l'autora:
Conversa amb Esperança Llabrés, al voltant de l’obra d’en Jaume Mercant
Breu biografia:
Jaume Mercant Melis (1908-1999)
Neix a Capdepera l’any 1908. De formació autodidacte, fou, però, orientat per Arthur Segal. Exposà de molt jove al Castellet Hotel de Cala Rajada. Posteriorment a les Galeries Costa (1951), al Cercle de Belles Arts (1951), a Puigpunyent (1959), a la Sala Pelaires, etc.
Artista pintor. De formació bàsicament autodidacta, rep orientació tècnica i compositiva de Josep Pons Frau i algunes classes del pintor romanès format i resident a Alemanya Arthur Segal (1875-1944), resident a Cala Rajada entre 1933 i 1936. Va conèixer també al pintor japonès Mikuomo.
Comença a pintar de molt jove, però l’oposició paterna primer i la manca de recursos més tard l’obliga a treballar en diverses ocupacions fins al 1970 en que es jubila. Primer fa de fuster, que és l'ofici del pare. A partir del 1961 fa porter d’una finca plurifamiliar, acomodador del cinema CAPITOL i ordenança del Col·legi d’Arquitectes.
La seva pintura parteix sempre d’elements i paisatges fàcilment reconeixibles, que l’envolten, que formen part del seu moment vital, però es basen en el record del que ha vist i viscut, del que ha copsat a la memòria, de l’empremta que li ha provocat. A partir d’aquí realitza interpretacions personals, composicions que són un exercici d’estil. Fins el 1957 en que deixa el poble pinta sobretot a Capdepera i, també a Artà, Cala Rajada, Son Moll.... A partir del 1957, any en que es trasllada a Palma, pinta preferentment temes de Palma i voltants (Illetes, Puigpunyent, Valldemossa, Andratx, Es Jonquet, Sant Bernat, la Seu ...).
El 1941 es casa amb Margalida Servera, que li dóna el suport que necessita per dedicar-se a la pintura. El 1944 fa a Artà la seva primera exposició. El 1951 exposa a Galeries Costa (Palma), animat per Gabriel Fuster Mayans "Gafim", el seu descobridor. El 1957 fixa la residència a Palma.
Entre 1957 i 1961 viu en el Secar de la Real i treballa com a fuster. El 1970 es jubila i es dedica plenament a la pintura.
Si bé va trobar en el paisatge el seu principal mitjà d’expressió, va cultivar així mateix altres gèneres al llarg dels més de cinquanta anys de trajectòria: retrats, interiors, interiors domèstics, bodegons, algun tema religiós i, als anys seixanta, algunes obres que estan a mig camí entre la crítica social i la caricatura. Mercant com a pintor, sempre parteix d’allò que l’envolta, del seu entorn més proper i, els elements dels seus quadres mostren indrets i motius fàcilment identificables, però rebutjant la còpia, de manera que les seves obres es converteixen en interpretacions «sui generis», recreacions. Quan l’interessa un motiu, un objecte o un paisatge realitza, a llapis, bolígraf o retolador, sobre paper o cartró, una sèrie d’esbossos, basant-se en el record. A partir d’aquí, segons el que la seva memòria ha copsat i depenent de l’època, traslladarà el motiu a tela, cartró, taula o tàblex aplicant seguidament unes quantes veladures i capes de pintura a l’oli. Allunyant-se de la mimesi, idealitza els motius, reorganitza l’espai, depura les formes, i afegeix, suprimeix o modifica els elements compositius en funció de la idea o sentiment que l’anima mitjançant la utilització del color, la llum, l’espai i l’atmosfera. L’interessa l’evocació i la suggestió; parla d’allò intangible, d’emocions.
Els seus paisatges són interiors, perquè són un reflex d’ell mateix, expressen el jo més profund. Els carrers desèrtics, els paisatges silenciosos, els indrets buits transmeten una atmosfera de placidesa i serenitat, un aire d’eternitat i de temps detingut. Les seves obres destil·len soledat, una soledat essencial. El recurs dels contrallums, de les llums crepusculars de primera hora del dia, de l’hora foscant i, fins i tot de la llum nocturna, accentua i dona suport a la seva personal visió de desolació, de buit, de irrealitat.
Els espais en els quadres de Mercant fluctuen entre el real i l’irreal. En certa manera, són espais metafísics, en el sentit de que van més allà del fet físic, fins que arriben a una certa concepció transcendent i intangible del paisatge i en que es prioritza una representació més aviat conceptual. Però la seva pintura té també algun tret surrealista en l’aspecte d’anar més enfora de la realitat, aprofundint en el que és real, en els seus límits, creant una realitat ampliada, així com deia Breton: «la presa de consciència cada vegada més clara i definida, i al mateix temps, més apassionada, del món sensible». Mercant expressa la fantasia de la Mallorca que habita els seus somnis, una Mallorca desitjada, la Mallorca que ell veu en el moment en que la imaginació actua. A les primeres obres prioritza la pinzellada solta, els colors mesclats al llenç i una gamma cromàtica més variada, i alterna obres més aviat academicistes amb d’altres de trets postimpressionistes. Però, a mesura que va evolucionant, especialment a partir de la dècada dels cinquanta, el seu llenguatge s’encamina cap a una depuració formal, mentre que els efectes lumínics es fan cada cop més importants. Tot plegat, ho aconsegueix mitjançant l’ús de pinzells de petit format, que li permeten un treball subtil i minuciós. A més, empra escassa pintura, amb capes de veladures molt subtils, de manera que a vegades es veu el tremat de la tela. A mesura que va progressant, s’allunya del tractament uniformador i convencional que aleshores era habitual i l’obra es va fent cada cop més personal, fins que arriba a una subjectiva i pròpia interpretació del gènere paisatgístic.
Els seus paisatges, mostren en general, una naturalesa ordenada, plàcida, mai salvatge. Hi apareixen camps llaurats o sembrats, productes de l’home i cases habitades, però amb absència de qualsevol vestigi de presència humana, exceptuant les escasses ocasions en que hi ha alguna referència llunyana, com un element més de la natura. Serà un camí cap a la simplificació i depuració formal i cromàtica, especialment durant els anys setanta, l’etapa més fructífera, tant en qualitat com en quantitat, i que marca la seva maduresa personal i artística. És el moment en què la seva obra comença a ser coneguda i guanya, definitivament, força formal.
Obté medalla de bronze al X Saló de tardor (1951) i medalla de plata al XI Saló de tardor (1952). En els anys 70 es fan diverses exposicions que serveixen per donar a conèixer la seva obra i obtenir el reconeixement que mereix. El 1986 la Fundació Bartomeu March Servera li dedica una exposició d’homenatge i edita un catàleg amb la col·laboració de Caixa de Balears “Sa Nostra”. El 1989 la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear li dedica a sa Llonja (Palma) una exposició antològica.
Hi ha obra seva al Consell Insular de Mallorca i a nombroses col·leccions.
Malalt a partir de l’any 1975, deixa de pintar progressivament. Mor a l’any 1999 als 91 anys d’edat.
