EL PRÍNCEP
(Mirall de Governants)
Capítol VII
És realista pensar que la història moderna de la política comença al capítol VII del Príncep; d’un dels grans teòrics del republicanisme, Maese Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, on se narra el “bello ingano” que tingué lloc al castell de la Rocca Roveresca, a Senigaglia, a la vora de l’Adriàtic, el 31 de desembre de 1502.
La fortuna de Cèsar va posar en sospita els seus propis comandants que van conspirar contra ell a La Magione (Oliverotto, Vitelli, els Orsini, i representats per tercers Gianpaolo Baglioni de Perugia, Pandolfo Petrucci de Siena i Giovanni Bentivoglio de Bolonya). Convocats a Senigaglia per reconciliar-se caigueren en el parany, exquisidament calculat, que César havia tramat per junyir-los.
Com va esser possible que els companys de tantes batalles, i per tant coneixedors de les habilitats de Cèsar, acceptessin les propostes de reconciliació? Eren monjetes de la caritat, pàmfils, figaflors, animetes meas, càndids?
Oliverotto Euffreducci, condottiero i senyor de Fermo, reuní als principals de la Ciutat i fent recaure la conversa sobre el papa Alexandre i el seu fill, els convidà a parlar-ne en una habitació retirada, lluny d’oïdes estranyes. Una vegada allí foren assassinats tots els presents.
Vitellozzo Vitelli, senyor de Cità di Castello a la que mantingué terroritzada al llarg de cinquanta anys. Soldat de fortuna i sifilític. Estratega militar, organitzà la infanteria amb espasa i pica i creà un cos d’infanteria muntada amb arcabussos per fer front als suïssos.
Gian Paolo Baglioni, condottiero, senyor de Perugia, comte de Bettona i afamat artiller. Venjà l’assassinat dels seus germans amb tan gran mortaldat que el duomo de Sant Lorenzo tingué que ser netejat amb vi i consagrat de nou. Anys a venir acabà la seva vida decapitat, després d’haver sigut torturat pel papa Lleó X, qui s’apoderà de les seves terres.
Pandolfo Petrucci, senyor de Siena i assassí de Niccolò Borghese, el seu sogre que l’havia encimbellat, ensumant-se el desenllaç no acudí a la cita de Senigaglia.
Giovanni Bentivoglio governà Bolonya de forma tirànica, ordenà la matança d’una família rival en la que moriren 240 persones i acabà expulsat de la Ciutat pel papa Juli II.
Remiro de Lorca, governador de la Romanya, lladre dels tresors eclesiàstics de Fossombrone. Cruel. En una ocasió subjectà a un patge dins les flamarades fins que quedà ben torradet. Espavilat especulador de gra provocà grans escassetats de queviures i fams fins al punt de perjudicar seriosament als altres Senyors que li demanaren que no s’accedís. Fou liquidat un dies abans a Cesena, li tallaren el cos per la meitat i empalaren el cap.
Assenyalades, breument, les Vides Exemplars dels Sants Homes encara se’ns fa més difícil entendre el seu comportament vers les propostes de concòrdia i, a la vegada, ageganta figura del duc de Valentinois.
El mateix vespre de cap d’any Oliverotto i Vitellozzo, asseguts i fermats espatlla contra espatlla, son estrangulats de manera magistral pel navarrès Miquelot de Corella, especialista en la “corda pisana”. Els cosins Paolo i Francesco Orsini, de la branca dels Gravina, foren assassinats uns dies més tard.
L’execució de la traïdoria va esser molt celebrada, el rei de França el felicità per un acte “digne d’un antic romà”, la Signoria li expressà el seu més gran agraïment, la devota Elisabetta Gonzaga, en senyal d’admiració, li envià cent màscares de carnaval i l’humanista Paolo Giovio la batià de “bello ingano”.
Maese Machiavelli no te més que paraules d’exalçament vers el duc de Valentinois: “perquè no me és possible donar lliçons més útils a un ‘Princep nou’ que les accions d’aquest”. “Després d’haver recollit i confrontat totes les accions del Duc no puc condemnar-lo; encara més, em sembla que puc, com he fet, proposar-lo per model a quants la fortuna o alienes armes eleven a la sobirania”.
Cinc cents anys més tard, uns Prínceps decidiren envair un país i, temorosos de la incomprensió dels súbdits, se’n pensaren una de bona, feren córrer la veu que tenia armes de destrucció massiva i amb mangarrufes se saltaren l’estat de dret per poder segrestar, detenir, torturar i assassinar sense poder ser jutjats.
L’ardit va esser molt celebrat i milions de seguidors de la servitud voluntària els votaren a ells i als seus descendents.
