L’obra teatral tancà el cicle de “Teatre i dona” que s’ha pogut veure al Teatre de Capdepera
Diumenge, dia 24 d’abril de 2022 al teatre de Capdepera es representà l’obra “kellys”, de Rafael Gallego, inspirada en una història real, la del col·lectiu «kelly», les cambreres de pis, que viuen en una situació laboral molt precària, en el sentit que han de superar intenses jornades de feina molt feixuga. L’obra intenta denunciar aquesta situació i aconseguir visibilitzar un poc més el col·lectiu.
Primer de tot, les actrius representen a una cambrera de pis, cada una definida per la seva personalitat, una d’elles filmada per la seva filla. Crida l’atenció aquesta combinació tècnica entre cinema i teatre, amb una pantalla gran al centre de l’escenari, que ens aproparà el rostre de la protagonista i posteriorment el de les mateixes kellys de carn i os, el suport dels mateixos llençols servirà per projectar-hi una història de reivindicació i també de cansament i lluita, on el mal d’esquena hi és present, pal·liat amb l’ibuprofé, però també un mal moral, que fereix l’autoestima en un món ultracapitalitzat i despietat, el del turisme. Després, la figura de l’hoteler és brillantment caricaturitzada per Xavier Núñez. La gallina dels ous d’or és l’excusa de pressió que les «kellys» han de suportar, també, perquè no dir-ho, per una mallorquinitat mal entesa, que prioritza l’economia que pot donar el turisme abans que la dignitat laboral.
Seguidament, el drama va agradar moltíssim als assistents, entre els quals també hi havia membres del mateix col·lectiu “kellys”. Un dinamisme trepidant, humor fantàstic i entretingut, unes interpretacions memorables i una història real i esfereïdora conformen una obra ben travada i amb una producció del Teatre Principal gairebé excepcional. No de bades, el que es dramatitza és a la pell del seu autor, com comentà ell mateix en el tercer acte, col·loqui del que ja veníem habituats d’obres anteriors i que ha estat una idea brillant per part de l’organització.
Posteriorment, l’executiva agressiva que ha hagut de lluitar en un món d’homes, també forma part de l’entramat en unes divertides converses amb una cambrera de pis, que és la que realment tot ho ha de resistir. Un bon ritme, diàlegs trepidants i reivindicatius mostren el rerefons amarg, però de vegades simpàtic d’unes dones que com també contà un altra actriu al col·loqui final són vertaderes heroïnes en un món de predadors capitalistes.
Finalment, us recomano l’entrevista del Cap Vermell a les cambreres de pis, però també aquesta obra, que no té parangó i que és una clara demostració que el teatre pot servir com a acte de protesta, que si més no incomoda als qui poden creure que el drama només s’ha de centrar en personatges com a dona Obdúlia. S’agraeix també que el regidor de cultura hagi estat present com a moderador en algunes de les intervencions d’aquest oportú tercer acte. Una àvida espectadora me comentà que li havia agradat molt l’actuació, a nosaltres també. El cicle és acabat, però la lluita continua!
Joan Cabalgante Guasp
