L’obra de Rafel Gallego mostra els entrellats del món de la política i la lluita pel poder.
Divendres 14 de gener de 2022, al Teatre de Capdepera, a les 19h, es va dur a terme la representació de l’obra teatral FAKE, una coproducció del Teatre Principal que tengué com a director l’entusiasta Sergio Baos i com a actors i actrius principals a Marga López, Maria Bauçà i Santi Celaya.
Primerament, dir que l’obra planteja la lluita pel poder que du a terme una política, que al mateix temps ha de lluitar per dur a bon port la seva vida personal i familiar, fet que li costarà degut a la seva professió. D’altra banda, l’obra permet a l’espectador analitzar i contrastar l’allau d’informacions d’uns valors de cada vegada més líquids, on tot es confon i també certs clixés de la política com els debats televisius, o els rerefons d’escàndols inflats per la premsa, el món de les drogues o la corrupció, que impedeixen que després de les declaracions en cada programa electoral, sigui conservador o liberal, de dretes o esquerres, tan se val, no es produeixi en realitat cap canvi profund que faci avançar la societat.
Seguidament, el muntatge escènic, amb projeccions als plafons que els mateixos actors anaven movent, dotava l’obra d’un gran dinamisme i frescor que el públic va saber agrair; d’altra banda, la tria de cançons com Waiting room de Fugazi o Gloria de Patty Smith, de molt potent interpretació, agradaren bastant, però que tal vegada hauria estat millor si les actrius, que per cert tenien molt bona veu, l’haguessin modulada d’intensitat, pensant que cantaven amb un micròfon. 
Marga López en el paper de protagonista, qui no pot deixar de ser Laura per atendre a la seva filla adolescent, i es veu sotmesa al salvatge món polític, realitza una bona actuació i demostra ser una actriu tot terreny que pot abraçar registres tan diferents com el que vàrem poder veure a Anar a Saturn i tornar, sèries televisives i un llarg etcètera de rols, que la catapulten a ser l’actriu de moda, també per demostrar sota la màscara un fons d’humanitat i de personalitat que poques actrius s’atreveixen a posar sobre l’escenari. També Maria Bauçà demostrà la potència actoral en totes les seves facetes, tal vegada massa histriònica en certs moments, però que fou precisament en aquesta efervescència interpretativa que demostrà la seva generositat alhora d’entregar-se al públic; molt interessant també va ser el personatge enigmàtic i tel·lúric que interpretà a l’ombra del pare de Laura, així com l’artista que cantà de manera sensual i suggerent per rebaixar la tensió escènica. Per últim, la interpretació de Santi Celaya també fou enèrgica i s’adaptà perfectament al tàndem de les dues actrius, i fins i tot mostrà una força actoral amb caràcter i personalitat, però també sentit de l’humor en la transformació de certs personatges engolits pel ritme trepidant del món de la política insaciable, que és capaç de deixar-te sense amics, destruir la teva imatge pública, acabar amb les teves relacions familiars, etc... Interessant també fou la feina de l’espai escènic de Joan Aguiló i la proposta sonora de Sara Mingolla, així com les videocreacions de Toni Amengual. Ja en la tertúlia posterior, la mateixa Marga López, que aquest dia feia els anys, indicà que seria incapaç de viure la vida d’un polític, amb unes exigències que no et permeten tenir vida pròpia, sempre d’aquí cap a allà. Sergio Baos, que també va ser present a la tertúlia, afirmava que el món que representaven els havia passat per damunt i que cada dia podien extreure un desfasament nou per incorporar a l’obra, però que fins i tot així no els hi donava temps. Es pot dir que aquesta obra ve a resumir allò que ja cantava Jaume Sisa:
Tots som una colla d’innocents!
Ens roben la cartera, ens enreden,
ens diuen que el blanc és negre
i el negre blanc i tots contents i enganyats!
Finalment, podem augurar una bona trajectòria d’aquesta obra, apadrinada també per gairebé tots els teatres de Llevant, i que ens ha donat una idea de com funcionen els mecanismes de poder dels que depenen tots els ciutadans i ens deixa veure l’entrellat d’una dona política, tal vegada massa humana per ser engolida pel sistema, tot i així, no és estrany que la fama del polític en la nostra actualitat estigui pel terra, fet que no vol dir que no s’hagi de dignificar la política. Perquè com diu el mateix personatge: «La política ho és tot». El fet de portar-la a escena és un acte arriscat que com podia passar a El llop de Wall Street, mostra la cara més sinistra de la lluita pel poder i com si ets a dalt també pots caure. Leonardo Di Caprio en el film es deixa arrossegar, fins i tot literalment, sota els efectes de les drogues. L’escena succeeix a Hollywood, però tal vegada els espectadors del teatre gabellí coneixien quelcom semblant que esdevé molt més a prop que la ciutat americana. Esperem que les noticies falses no ens enganyin, novament. Enhorabona, a tota la companyia! Enhorabona al Teatre de Capdepera!
Joan Cabalgante i Guasp
