L’actor artanenc recità poemes de Miquel Àngel Riera acompanyat per la guitarra de Joan Arto

Dia primer d’agost de 2021, diumenge, dins el cicle «A recer de les murades», Pep Tosar presentà l’espectacle Poemes a Nai, mentre posava veu a l’obra del poeta manacorí Miquel Àngel Riera. La pluja del matí no va fer atemorir a cap dels espectadors que se congregaren a les vuit del vespre davant de la capella del Castell de Capdepera per poder gaudir de la intrèpida declamació de l’actor d’Artà, que queda també dins el conjunt d’espectacles de La lluna en vers, cicle de la Fundació Mallorca literària.

Primerament, mentre el poeta Jaume Pons Alorda escrivia mig tombat a les escales de davant la Torre d’en Nunis, mossèn Pere Orpí obria el suplement dedicat a Damià Huguet i a Miquel Àngel Riera, que l’organització havia posat amablement sobre les cadires; dins ell una imatge que retratava a Miquel Àngel Riera, Guillem d’Efak i Jaume Santandreu entre d’altres, i de la que el mossèn comentà que va conèixer a tots els literats.  Després, una vegada que Pep i Joan sortiren de la capella, els poemes que encapçalaren la presentació foren els del Llibre de la Benaventurances o altres, que ens aproximà l’experimentada veu de Tosar, que també té en marxa una obra dedicada a Pessoa.


Seguidament, el silenci del públic assistent era sepulcral, ni un mòbil, ni un alè...tothom pendent de la sensibilitat d’actor vers la paraula del poeta. Els poemes de Miquel Àngel Riera són de tanta qualitat que gairebé li eren grossos a n’aquest espectacle, on un actor de la gruixa de Pep Tosar, que ha rebut merescudes i generoses bones crítiques, semblava aclaparat per la força poètica d’uns textos que han resistit el pas del temps. El mateix Pep recordava com havien dut a terme un espectacle amb Lluís Massanet, Joan Bibiloni i el mateix Miquel Àngel Riera; “Riera va fer el que li vàrem deixar fer”, bromejava el magnífic actor. Mentrestant, Pere Cortada estava preocupat per si a la part de darrera s’escoltava bé o no, l’espectacle. «Bé», li digueren, però el cert és que hi hagué moments de certa incomoditat per part dels artistes, tal vegada acostumats a un equip de so més adequat per aquest tipus d’esdeveniments i més ajustat amb el cicle que es presentava. Però el cert és que va anar bé, tot se s’escoltava i tot rutllava, perquè com va bé dir Pep Tosar, el públic feia molta de bonda, i era vera, car no es volia perdre ni un detall de cada veta lírica del concert, de cada magnífica paraula d’un autor que demostrà una sensibilitat desmesurada en cada una de les seves composicions. I això que se’ns presentava el poeta Miquel Àngel, perquè com bé recordava en una entrevista Antoni Vidal Ferrando, és tan bon novel·lista com poeta. “Aspirava al premi Nobel”, em recordà Pere Orpí.

 

Posteriorment, versos d’ “El pis de la badia” s’escoltaren, passaren també dos parapents enmig d’un breu recés, l’espadanya ens vetllava des de l’altura i tot semblà congregar-se per una nit màgica de poesia, on, per una certesa imprevisible, el públic quedà electrificat per l’excel·lència de les paraules usades, i els taurons li sortien pels dits de la mà; en el castell tanta humanitat era impossible, però allà sorgí, on els límits entre pobles es fongueren i els assistents eren tant d’Artà, que donaven suport a l’actor, com de Sant Llorenç o de Capdepera, assistents privilegiats d’un escenari medieval i modern alhora, on la proximitat de l’intimisme líric es donà la mà amb la veu i la guitarra. Tal vegada alguns passatges musicals, com els Beatles o altres, eren excessius per massa revisitats, però les cançons com el bolero musicat per Joan Bibiloni i cantat pel mateix Tosar o com la bossa-nova, foren interpretacions memorables. Sigui com sigui la guitarra i músic s’entregaren a la finalitat última dels poemes, la de crear bellesa, en un entorn ja bell de per sí, amb un públic més bell encara, que celebrà amb aplaudiments tota l’experiència i professionalitat d’un actor adobat pel pes d’una carrera meteòrica, també llaurada obra per obra, concert per concert, teatre per teatre.

Finalment, el públic marxà satisfet cap a casa, ple de paraules de poeta, paraules com:

T'estim perquè existeixes. La més clara
dimensió del meu amor, i la més alta,
es diu tocant-te.

 El poeta és extremadament humà i elevà l’espectacle fins el punt més alt, amb contorn gabellí, de pedres de marès i llums d’or i llata. La vetllada fou magnífica, des de la naturalitat d’aquells que tenen l’art per més alta fita, per refugi del cor o per secret inalterable. L’espectacle fou una demostració més que amb bon enginy i bon gust, a Capdepera també hi té cabuda la cultura, hi té cabuda la poesia més enllà de la dissort. Tornem-hi, aquesta vegada amb un concert-homenatge: que la llum torni a lluir al recer de les murades!
 

Joan Cabalgante Guasp