L’E S C A L A    DE   P E N R O S E

El teu contestador segueix sonant a tu
quan t’esforces
per a fer-te entendre als francesos.
Aquell francès, el dels canvis,
els que no aconsegueixo entendre.
Aquell to, modulació cromàtica
entre els blaus i els roses de Picasso,
de un jove que balla sota un salt d’aigua agrest.
Doncs, es amb aquell to amb el qual xerres sobre el teu conegut amic, el destí!
aquella tonalitat acolorida amb la que genuïnament et refereixes a nosaltres!

To impàvid i lleuger, el teu contestador zona a estiu.
I el que et diferencia a la resta és el teu to de veu.
Aquell to afrancesat que t’han inoculat.
I gràcies a ell formes part del menudall de l’altre. 

I diu impassible,  <<Ara no hi som. Deixi el seu missatge.
                              Més tard li telefonaré>>
o el que jo escolto: <<Ara no podem estar junts. Escriu sobre allò nostre. A lo millor si
                              t’obstinés es faci realitat>>
Fins a sobre les dunes del desert,
on les quinze primaveres que ens separen
els nostres inicis en el temps,
a mi em jubilin i a tu et tornin senil,
veiem davant l’aurora boreal els nostres cossos mutar-se en arena.
I tothom diu que ja està bé
amb allò enutjós I enigmàtic,
I és que en compartir les faldilles d’una camilla
mentre ens englota una nit exànime i gebrada
fantaseig les quimeres.

Com el món compren
els joves patim alteracions pel calor
i no suam, i sofrim.
Doncs aquell croma turquesa, aquell to inaudit,
em recorda a la coa metxada que ens va sobrevolar
mentre anàvem camí a casa.
Centellejant, fugaç, passatger.
El teu contestador és un cometa.

A aquell meteorit crepitant turquesa d’un color,
que em record a l’aigua de la nostra cala secreta,
aquella amb una cova que et recorda
a un ull que s’obre en la muntanya.
El teu contestador zona a aigua.
I em xerra de tu, com un dogmatisme registrat.
Xerra, i diu imposicions sobre el frígid i distant futur.
El crit en el cel, en el meu timpà, amb el telèfon en mà,
sona al francès, zona a l’aurora boreal,
sona al meteorit, zona a aigua turquesa.
<<Ara no estic. Deixa el seu missatge >> o <<Ara no podem estar junts, Escriu sobre lo nostre. Allò que mai es farà realitat>> .
L’aurora boreal que ens imaginàvem asseguts enfront al mar a les nou del capvespre.
L’aigua que rebosa el plat de la dutxa després de recórrer Tramuntana o Llanes en la teva companyia.
Per mi, l’estiu és una porta del magatzem que s’obre,
mentre et pillen passant la fregona.

I permetria la teva pillería.
Et deixaria trepitjar el fregat una i una altra vegada,
que és el teu contestador,
que és la distancia infinita del meu cotxe al teu nomadisme.

El teu contestador és transhumància asceta,
I l’hivern és la cridada, és la por
a que ja mai més ens tornem a veure,
aquell fil vermell que estreny el dit petit,
fou tot producte de la meva megalomania.
a més dels haikus perduts,
les sidres estrallades, els morros llagats.

Es poetitza Tramuntana, Es poetitza Llanes. Sona <<Ara no podem, escriu sobre nosaltres >>.
Es farà realitat el que és ja memòria? I l’estiu es tornà poesia.
Poesia és una porta que es tanca amb les claus per dins,
una escalera que arrib a a una finestra oberta.
I tu has pogut entrar per la meva porta i la meva finestra.
T’has trobat tot ple d’arena i en terra, jacent, un colom mort.
I l’escalera segueix recolzada i ja l’aguanten les enredaderes.
a veure si arrib jo i tu no estàs a casa, perquè aquí no m’obren des de dins.

 Yasmin Ferrer





Yasmin Ferrer ahir al Teatre de Capdepera a la gala dels Premis Cap Vermell amb el seu llibre Quànticament afins