Na Rafela Calona Cega caminava per la vorera dels carrers pegant cops amb una canya a les persianes de les cases de Son Servera amb el seu mantó negre i el davantal de sempre. Es relacionava amb tothom, desbordant de fantasia per oferir. Tot plegat, una velleta amb aura de qui tots desitjaven escolar-ne qualcuna de seva. Una dona quasi mística. Per quatre xemeneies de Son Servera encara es conten anècdotes de na Rafela; diuen –em contaren-, en un vespre màgic on els esperits que duim dintre surten i ballen al foc i ens fan xerrar i xerrar fins a la benedicció freda de la rosada, que el dissabte de Pasqua na Rafela sortia als carrers i picant les portes de la vila cridava: ‘Formiguetes, formiguetes, sortiu del niu que el Bon Jesús ja és viu!’ No necessitava ningú, però tothom volia escoltar les seves històries, tots els personatges i dracs que l’acompanyaven vora el foc de casa seva quan el vespre queia i feia engronsar l’ombra de la seva soledat, de la seva obscuritat enlluernadora. (Manuel Ismael Serrano Servera)
Formiguetes, el títol de l'obra, és un projecte sobre la figura de Madò Rafela Servera "Calona", que parteix d'un text de micro-teatre escrit per Jaume Miró, interpretat per Toti Fuster i dirigit per Pere Fullana (tres "grans" de l'escena illenca) i que es va estrenar a Son Servera el març del 2020 en el marc dels actes del dia internacional de la dona.
Rafela Servera Sureda –madò Calona, o madò Rafela cega (1861-1947)- és l’exemple més clar que el pes aclaparador de l’oblit només es pot contrarestar si podem i si sabem deixar testimoni, quan encara hi ha temps, d’allò que hem après dels nostres avantpassats, de la memòria col·lectiva que explica la nostra història i ens permet aventurar, encara que només sigui en part, com serà el nostre futur com a poble. I la companyia Noctàmbuls a l'escenari de la sala de plens municipal reivindica aquesta dona cega i analfabeta que fou.
"Cada vespre hi havia foc a la xemeneia de ca seva. Ningú no li donava el bon vespre abans d’anar-se’n a dormir. Ningú no li feia el dinar ni el sopar. Ningú no li rentava la roba. Però algú l’anava a cercar a ca seva per acompanyar-la fins a sa Torre Nova perquè contàs rondalles al canonge i a moltes més cases de la vila on la pagaven perquè contàs les seves històries fantàstiques; en podem trobar algunes recollides a qualsevol tom de les Rondalles Mallorquines. Els més vells de la vila la recorden com un personatge especial que va perdre la vista de nina per motiu de la rosa, el bessó de l’ull li va fugir, però ella no estava disposta a quedar-se a les fosques i en va fer creus, de tot això. Les inquietuds sempre surten de les deficiències de les ferides". (Antoni M. Llull Servera)
Rafela Calona va contar a mossèn Alcover prop d’un trentena de rondalles de diferent temàtica. Només una memòria veritablement prodigiosa podia ésser capaç d’estotjar dins el seu cervell tanta quantitat de dades, enregistrades mitjançant una tradició oral que ha sabut preservar el nostre ADN com a poble. De fet és la persona que més rondalles li contà. Fou a mossèn Alcover el que Dorothea Viehmann fou als germans Grimm, amb la diferència que la "nostra Rafela" poca gent en sap d'ella i a na Dorothea Viehmann se la te en gran estima a Alemanya (de fet, al voltant de ca seva s'ha fet l'anomenat barri de les fades).
Madò Rafela Calona és una figura mítica i oblidada de la nostra literatura oral, una de les més importants i darreres comptadores de contes tradicionals de la Mediterrània, una dels darrers Homers, un personatge arquetípic amb una memòria prodigiosa i uns poders gairebé sobrehumans.
I gairebé quedà en l'oblit.
Toti Fuster, ulls clucs, des de la més pura nuesa, sense cap atrezzo; sols amb la veu, al més pur estil dels storyteller, dels contadors d'històries, ens deixa bocabadats amb aquesta història. Una història que sense contar-les traspua les rondalles més serverines com "La filla del sol i de la lluna", "En Juanet i es gegant", "Es ca d’En Bua i es moix d’En Pejulí" o "Es Cavallet de set colors".
Una història plena de tendresa i reivindicació que acabà amb un col·loqui que dirigí el regidor de cultura Pere Terrasa i que allà acabà el seu recorregut per créixer i convertir-se en una obra gran, tal com mereix madò Rafela. I és que sols si la recordam,...recordarem.
I ja que va de rondalles, Caterina Valriu escriu al llibre Paraula viva: articles sobre literatura oral (IEB, 2008):
De Manacor, carretes me valguen, cap a Sant Llorenç, on va néixer l'amo en Toni Garrit un dels millors informadors de n'Alcover, que feia paret de pedra seca i sabia tantes rondalles com pedres posava. Anirem a l'església per saber com va ser que trobaren La Mare de Déu de St. Llorenç des Cardassar (V, 88) —ens haurem de fixar ben bé en la posició de les mans de la Verge— i, asseguts a la plaça de l'església, podrem escoltar les peripècies que li succeïren a En Pere de sa vaca (X, 45), un jovencell llorencí que pareixia bàmbol i que resultà ser viu com una centella per cobrar fins a dobler i malla la vaca que tres lladres li havien fet salvatge. Tant els arribà a apurar, que els lladres fugien d'en Pere com qui fuig de Llucifer, encara que no els va valer el córrer. De Sant Llorenç a Son Servera, poble de na Rafela Calona, una dona quasi cega que contà un caramull de rondalles de les que conformen l'aplec d'Alcover. Podem arribar fins a la clastra de la possessió de Ca s'Hereu, a un costat del poble, molt citada a les rondalles mallorquines. Ben segur que per allà hi trobarem Es dos germans serverins (XIII, 53) que varen ser capaços de fer fugir els lladres i quedar-se amb el botí. Potser ens toparem amb el sen Tomeu (d'Es canyemet, s'ase i sa serra-porra, III, 86) que torna de la seva rota de Son Corb, carregat d'objectes màgics. També, descobrirem quin és S'encantament des puig de ses Talaies (XXIV, 15), que ens ensenya a servar les promeses fetes, i sabrem per què raja aigua en Es puig de Sa Font (XIV. 63), gràcies a l'enginy i la màgia dels moros, que temps era temps habitaven aquestes terres.
Devers Capdepera pot ser que topem la jaieta gabellina que curà La princesa bella (II, 40), que havia perdut les rialles o En Pere Tort (XVI, 74), que el coneixereu perquè és «un bergantellot fill d'una pobra viuda, més traidor que un gat negre, més embuiós que una colla d'escrivans, tort d'un ui, però que amb so que tenia condret hi veia més que ets altres de quatre en quatre, per dematí que s'aixecassen. I lo bo era que, si no el sospesaven bé, pareixia una gallina orba, un benimoni, un beneit... Si arribam fins al Port Vell de Son Servera sabrem de la sort i la dissort de La mare baleneta (VIII, 82) i de com l'heroïna —després de mil peripècies— aconseguí desfer els enganys i casar-se amb el rei. Amb tot aquest enderivell s'haurà fet hora de dinar i po-dem dinar a Cala Rajada o devers s'Era de Pula, on trobarem llocs bons per treure les arrugues de la panxa amb menges de rondalla, arrambats a una taula que semblarà talment posada pel canyemet màgic que el corb donà al sen Torneu. Braç sonant i orella fumant ens acostarem al terme d'Artà per veure si hi toparíem Es cavallet de set colors (VI, 5) devers ses muntanyes de Son Jordi. D'Artà anirem cap a la mar. Prop de la Colònia de Sant Pere, arribarem baix del Bec de Ferrutx «aquell penyalar grandiós en forma de bec disforjo, que s'alça esglaiador contrapassant d'un bon tros tots es puigs veinats i guaita tot es pla i sa muntanya de Mallorca.. Aquest és l'escenari de les divertides peripècies d'En Gostl lladre (11, 95) el jovençà artanenc que volia prendre la carrera de lladre i per això anà a «estudiar. al quarter general dels lladres que hi havia a la cova de Ferrutx. Aquesta cova, anomenada cova de sa Devesa, està situada dins la possessió anomenada sa Devesa de Ferrutx, antic vedat de caça dels Reis de Mallorca, creat per Jaume II el 1302 i actualment propietat del pintor Miquel Barceló, que hi té el seu estudi. Antigament, eren lloc de vigilància i refugi contra els corsaris.
Deixarem que en Gostí —escalivat de la vida de lladre—se'n vagi cap a Artà i nosaltres tornarem cap a Ciutat, en companyia d'En Joanet i es set missatges (I, 5).
