El passat divendres, dia 27, una secció de corda (més oboè i clavecí) de l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears va actuar en el Teatre de Capdepera i, tant per la qualitat dels músics com per un programa molt engrescador, va ser d’aquells que als espectadors se’ls fan molt curts. Diguem també que aquests, els espectadors, gairebé ompliren l’aforament permès.
El concert es va desenvolupar sense solució de continuïtat i, tant per la cronologia dels autors com pels distints estils musicals de les obres interpretades, es presentava com d’un gran eclecticisme. Al final, però, la bona música no té edat i, a través de l’oïda, ens xopa de dalt a baix, sigui quin sigui el període o el gènere en què l’encasellam. Com fou el cas.
Per començar, un autor barroc poc interpretat, Alessandro Marcello, i d’aquest el Concert en Re menor per a oboè i orquestra, possiblement la seva obra més coneguda, i de la qual en destacam el segon moviment, el bellíssim adagio al qual el solista Jordi Miralles s’encarregà de donar vida. Després arribaria el Concert en Sol major per a viola i orquestra, de Telemann, un dels més famosos d’aquest autor considerat com un dels cims de la música barroca alemanya; Maria Lluïsa Payeras, a la viola, en va ser la solista. Es passà, tot seguit, a l’Ave Maria de Bach-Gounod, aquesta sí prou coneguda del gran públic, una obra del compositor romàntic francès que se superposa al Preludi N.1 en Do major de J.S.Bach (d’El clavecí ben temperat). A partir d’aquí, el paper solista l’assumí Andrei Melkumov, per arribar a la Bandinerie Suite N.2 del mateix Bach, una dansa breu de la qual es diu que va ser la darrera de les seves composicions; originalment escrita per a flauta i orquestra, aquí l’escoltàrem amb el violí duent la veu cantant.
En el que podríem considerar una segona part del concert, ens trobàrem d’entrada amb Edward Elgar, un músic romàntic anglès de qui un crític va dir que “com molts d’altres, ja havia nascut antic, sense que això hagi de ser negatiu”. D’aquest autor n’escoltàrem Salut d’Amour Op.12, que va escriure com a regal de compromís per a la que seria la seva esposa, Caroline Alice Roberts. I més romanticisme, en aquest cas de la mà del “mallorquí” Frederic Chopin, i més concretament del Nocturn N.2 en Mi bemoll major, Op. 9, un dels 21 que va escriure el gran pianista; música en vena, per a horabaixes de tardor i un llibre a les mans.
Tot plegat ens menà a la música dels nostres dies, per dir-ho d’alguna manera. Obres menors quant a la durada, però en majúscules per la seva qualitat, píndoles d’aquelles que a tots ens ve de gust tastar adesiara i que sempre ens deixen el gust més plaent de la bona música. L’immortal “Siboney” d’Ernesto Lecuona. “Tango Scent of Woman” de Carlos Gardel, “Por una cabeza” com a títol original, Por una cabeza / su boca que besa / borra la tristesa / calma la amargura. I finalment un ragtime, música del tombant del XIX al XX, del més famós compositor d’aquest gènere, Scott Joplin, i el seu “Heliotrope Bouquet”, per tal que tots acabàssim ballant en els nostres seients.
Estam convençuts que tots els afortunats que assistírem al concert en sortírem amb un somriure a la cara (que per mor de la mascareta no poguérem veure). Bella, agradable, engrescadora, plaent, i un bon caramull més d’adjectius, per a una audició de les que aixequen l’ànim en temps de pandèmia. La bona música i els bons intèrprets, com en aquesta ocasió, són un regal que mai agrairem prou. Que no sigui el darrer.
Els solistes: Jordi Miralles, Maria Luisa Payeras i Andrei Melkumov
