El passat dilluns dia 17, Miquel Mestre va dur al Centre Cap Vermell el "seu" Robert Schumann, una aproximació a la figura del compositor i pianista romàntic alemany. I Mestre ho va fer des d'una admirable capacitat d'empatia, posant-se dins la pell del músic i posant en la seva boca un discurs en primera persona absolutament creïble, un discurs que si Schumann no pronuncià mai, hom pot creure que el va sentir discórrer per dins el seu cervell.
Des del sanatori de Endenich, atès per una infermera, en els darrers anys de la seva vida, amb la ment ja totalment fora de tot ordre, el compositor evoca moments d'un passat ple de clarobscurs, la seva vida breu (morí als 46 anys), la figura de la seva dona Clara Wieck - excel·lent pianista, també -, la seva davallada cap a l'infern de la demència... I ho fa apassionadament, amb vehemència, convincent.
Però Miquel Mestre no és només l'autor d'aquest excel·lent monòleg, sinó que també n'assumeix la interpretació, secundat per Margarida Albertí (infermera). I fa quelcom més que llegir des del faristol el seu propi text: Miquel Mestre "és" Robert Schumann, durant una hora, i ens l'apropa, ens fa patir amb el personatge, ens el dona a entendre, l'encarna.
D'altra banda, el Robert i la Clara Schumann pianistes, cobren vida gràcies a Andreu Riera i Noemí Dalmau, dos intèrprets que poques presentacions necessiten, dona la seva reconeguda trajectòria. Tots dos, per separat i junts, posen la música del compositor romàntic per excel·lència, en el sentit més ample de la paraula, al servei d'un tot indestriable. Un contrapunt molt mil·limetrat, molt pensat, per tal que l'estructura de l'obra es presenti perfectament cohesionada, música i paraula bellament entrellaçades.
Un espectacle íntim, que va discórrer damunt l'escenari del Centre Cap Vermell, amb el públic a tocar, el qual immediatament es va lliurar a una història apassionada i apassionant. Al final, l'ovació va ser llarga i sincera, per a premiar un text i una música que arribaren directament al cor dels espectadors.
Des del sanatori de Endenich, atès per una infermera, en els darrers anys de la seva vida, amb la ment ja totalment fora de tot ordre, el compositor evoca moments d'un passat ple de clarobscurs, la seva vida breu (morí als 46 anys), la figura de la seva dona Clara Wieck - excel·lent pianista, també -, la seva davallada cap a l'infern de la demència... I ho fa apassionadament, amb vehemència, convincent.
Però Miquel Mestre no és només l'autor d'aquest excel·lent monòleg, sinó que també n'assumeix la interpretació, secundat per Margarida Albertí (infermera). I fa quelcom més que llegir des del faristol el seu propi text: Miquel Mestre "és" Robert Schumann, durant una hora, i ens l'apropa, ens fa patir amb el personatge, ens el dona a entendre, l'encarna.
D'altra banda, el Robert i la Clara Schumann pianistes, cobren vida gràcies a Andreu Riera i Noemí Dalmau, dos intèrprets que poques presentacions necessiten, dona la seva reconeguda trajectòria. Tots dos, per separat i junts, posen la música del compositor romàntic per excel·lència, en el sentit més ample de la paraula, al servei d'un tot indestriable. Un contrapunt molt mil·limetrat, molt pensat, per tal que l'estructura de l'obra es presenti perfectament cohesionada, música i paraula bellament entrellaçades.
Un espectacle íntim, que va discórrer damunt l'escenari del Centre Cap Vermell, amb el públic a tocar, el qual immediatament es va lliurar a una història apassionada i apassionant. Al final, l'ovació va ser llarga i sincera, per a premiar un text i una música que arribaren directament al cor dels espectadors.
