Per a mi, Absurd profund és un conjunt de reflexions sobre la dignitat de la condició humana, però també el podeu prendre com una novel·la o bé com una història de supervivència. Una cosa és el que he volgut escriure i una altra serà la interpretació que en feu cada lector. Quan escric, no penso si el resultat final serà un llibre o no, em concentro en que m’agradi el text, tant pel contingut com pel que fa a la forma. Ara bé, és un autèntic plaer veure’l en forma de llibre, però encara m’agrada més rebre les crítiques, perquè d’elles n’aprenc molt. Sense crítica el text queda com un instrument dissenyat per a una finalitat específica i que no s’ha posat mai en funcionament: no saps realment si està ben fet o per on pot millorar.

Com a novel·la, trobareu una història basada en una notícia real que em va cridar molt l’atenció. Ja la coneixereu en el seu moment. El fet real i el fet novel·lat només tenen en comú l’entorn on es desenvolupa l’acció, necessitava adaptar-lo per posar-hi la salsa, aquells pensaments meus.

Com a història de supervivència, crec que la narració resulta prou evident. Ara bé, amb ella he volgut tenir presents moltes històries anònimes de supervivència, entre d’altres, històries de tantes persones amb esperit de superació i, amb més èmfasi encara, les que intenten o han intentat arribar a Occident per tal de trobar les mateixes condicions de vida que tenim nosaltres, moltes persones de les quals s’han ofegat mentre ho intentaven. Em podeu dir masoquista, però recordar-les em refresca la fragilitat que ens caracteritza, individualment i com a societat.

Aquest contrast de sorts diverses em duu a pensar en una altra supervivència: la d’un grup social poderós envers un altre amb menys recursos. D’aquí ve la consideració que em faig d’Absurd profund com un assaig sobre la dignitat de la condició humana: quina qualitat s’han guanyat uns per arribar a creure’s amb més drets que altres? Tenir més recursos, tenir més força? Sé que aquesta pregunta em fa entrar en conceptes d’Antropologia, de Sociologia, de Psicologia, de Filosofia, de Política, d’Economia i d’altres ciències de les quals en sóc profund desconeixedor; ho dic sincerament.

Els més escèptics o els més pragmàtics em direu: per què et fiques en aquests embolics? Només puc respondre una cosa: no m’hi fico, m’hi trobo a dins. Necessito entendre les coses que em ronden pel cap i no acabo d’assimilar com és possible que l’ésser humà, suposadament racional i amb capacitat per superar reptes impressionants, no vulgui evitar que milers de congèneres morin en guerres o per fam i per altres mancances. La meva innocència em porta a deduir que l’ésser humà, en conjunt, no és tan racional com ens pensem, encara que hi pugui haver excepcions. Jo crec que tinc més d’animal que de racional perquè sóc conscient de com, de vegades, em funciona millor la intuïció que intentar comprendre de manera raonada allò que passa en aquest planeta.

Quant a la part formal d’Absurd profund, he procurat fer un text relativament fàcil de llegir però sé que pot costar d’empassar per dos motius: amb la situació descrita vull generar ofegament, claustrofòbia; en segon lloc, és molt possible que el lector estigui en desacord amb les reflexions plantejades.

Sé que tinc encara molt per aprendre i, gràcies a les crítiques, les correccions i les aportacions dels bons amics, vaig avançant en el respecte a la llengua. M’agradaria que vosaltres, els qui llegiu Absurd profund, també em feu la vostra crítica particular, seran aportacions molt valuoses. I que ningú digui: és que jo de llengua no en sé! Si saps llegir, ja tens un punt de vista. Si un text resulta mal de llegir per com està escrit és que necessita corregir.

Absurd profund és un text que signo jo, però he d’agrair moltes col·laboracions perquè els pensaments són fruit del contacte amb molta gent, no m’han vingut inspirats per estar aïllat en una cova. Uns m’han ajudat voluntàriament i d’altres sense saber-ho, però amb aportacions que m’han estat molt útils: familiars, molts amics, pares i mares d’amics, professors, mestres i altres persones amb les que ens hem creuat en algun moment de la nostra vida, com vosaltres.

Na Mar és un pilar imprescindible, sense ella aquest llibre no hauria arribat a bon port o seria molt diferent. Ella ha suportat estoicament els meus moments de concentració dedicats a escriure i també ha participat en la revisió, donant els seus punts de vista. També han contribuït a corregir aspectes del text: en Llucià Rinyon, en Jaume Fuster, Miquel del Recreo, Joan Cabalgante, Heike Nottebaum, en Llorenç Llop, de l'IES Capdepera, el meu germà Carlos, la meva cunyada Eulàlia Martí i els amics Ramon Garcia i Magalí Cusí. D’altres que encara no han tingut temps de llegir el text sé que algun dia em donaran els seus punts de vista.

En Miquel també ha fet la maquetació i la revisió orto-tipogràfica, i en Jaume Fuster ha fet la correcció a més d’aguantar amablement alguns dels meus dubtes gramaticals, i ho ha fet en uns moments molt durs, amb en Vicenç malalt. També heu de tenir present que els dibuixos de la coberta i de la contra coberta són originals d’en Jaume fets expressament per al llibre, de manera que aquesta edició té un valor de mercat excepcional.

A en Toni Cataiol, de Documenta Balear, agraeixo particularment la predisposició que ha mostrat en tot moment per tirar endavant aquest projecte. I a tot el grup de l’Associació Cultural Cap Vermell, incloses les parelles, vull agrair particularment el seu suport i la seva amistat.

A en Revi, moltes gràcies per muntar l’equip de so, i a en Xiscu i família per obrir el bar en diumenge per a nosaltres.

Miquel i Joan, moltes gràcies per participar en la presentació.

I evidentment, moltes gràcies a tots vosaltres; aquest acte no tindria sentit sense la vostra presència.


Gabriel Mir