Pregàries per la nostra llengua

PREMIS CASTELLITX 2012
Rosa d’Or
Categoria: “Llorenç Móra de Poesia Popular (Glosat)


Deman a(n) en Llorenç Móra,
si Déu m’escolta també,
que em faci discórrer bé
amb glosa encativadora,
i amb el mot que bé s’acora
fins al fons del nostre cor,
per poder escampar el so
que ens brosta de la parla,
distingir-la de la garla
que és quan l’empra el traïdor.





Jo som de la part forana
del gran poble mallorquí
que sent tot el cos cruixir
com pollet veu la milana
en veure com gent bajana
ens trepitja i ens escup
volent transformar el cub
en un altre semicercle,
la quadratura del cercle:
ells tots són del mateix club!


Que si diuen que faran
allò que ja varen dir...
per esguerrar el camí
que després reobriran,
i les lleis aboliran
deixant un país desert
creant un futur incert
per la llengua i la cultura,
acabar a la sepultura
al caos i al desconcert.


Digau-me Mare de Déu
de la Pau de Castellitx,
per quin caminoi trepitj
que ja no sé si és meu;
no em digueu, Mare, adéu,
no em deixeu abandonat
davant tanta adversitat,
amb un Govern tan ferotge
que sols la pinta a la llotja
i sempre va emmidonat.
Què ha fet la nostra gent?
Davant qui és qui s’encomana?
Per què no sent la campana
que Vós tocau amatent?
Donau-li allotjament
devora el vostre redós,
veurà llums i brillantors
i tendrà un nou destí,
amb Vós, enorme fortí
amb el seny ben amorós.


Parlau-li del gran Blanquerna,
el primer home europeu,
on nostra llengua retreu
i l’Edat Mitja enlluerna;
aquell savi que alterna
amb papes, reis i senyors
dient que eren servidors
de tota la gent més pobra;
la seva és la gran obra
del seny i de molts amors.


I del frare renegat
aquell de la gran Disputa
que va prendre nova ruta
a un Port molt allunyat;
era molt espavilat
Cobles, o el Llibre dels tres,
però no feien el pes,
ni els Bons Amonestaments,
tenia el do de gents,
a la fuita fou empès.


“Poble que sa llengua cobra
se recobra a si mateix”,
el Poeta amb escreix
va crear la immensa obra;
cançons, mots... res no sobra
ni el seu Diccionari,
ell fou bibliotecari,
de les lletres patriarca
va construir una arca
i en fou dipositari.
Contau-li de Cap al Tard,
mostrau les Horacianes,
totes són obres  galanes
per llegir amb molt d’esguard,
elles són nostre resguard
per entrar al segle vint,
obres que van col·legint
amb una llengua moderna
que ara volen fer externa
fent-nos un poble distint.


Digau-li que del mossèn
enguany en celebram l’any
i no és el “tirurany”
que les Rondalles desprèn,
segur que així comprèn
els mots del Diccionari
que el deixeble honorari
va saber continuar,
i la llengua recobrà
tot el seu immens glossari.


I aquell Cel d’horabaixa,
L’hora verda, Mort de Dama,
conformen una proclama
que dins el poble bé encaixa;
elles no són cap rebaixa,
són un món per descobrir,
per viure i per sentir
que tenim un gran bagatge
amb pa i més companatge
aliment per seduir.


I Tot quan veus és el mar,
o La mà del jardiner,
la història també
que l’Església ens deixà;
mostrau Pere Capellà
i els escrits del glosador
de qui pren nom el guardó
del qual tots volem gaudir
i així poder construir
un altre bell horitzó.


Si ho comentau amb la gent,
-no importa embafar!-
crec que la cara caurà
a Govern i president;
som un poble intel·ligent
no mereixem tot això
ni tampoc tota la por,
ni l’escarni, ni la befa,
ni que ens posin cap sanefa
per adornar el nostre so.


Mare de Déu vos deman
que escolteu eixa pregària
i encengueu la lluminària
en aquells que tot desfan;
no sé si escoltaran
vostra veu tan assenyada,
Vós sou Verge venerada
per poetes glosadors
i també per escriptors,
per tothom molt estimada.


He fet aquesta glosada
com ho fa un glosador
quan sap que amb la cançó
du sageta enverinada;
la raó vos he exposada,
sé cert que no serà eixorca,
sortirem de la cavorca
si recobram confiança:
aquesta és l’esperança
que vos deman per Mallorca.

Felip Munar i Munar