RICARDO TORRES REINA

 

 

Al 1933, Irving Fisher, un dels grans economistes del segle XX i pitjor endevinaire, tingué una pensada: en recessió, com més ens esforcem a pagar els deutes, més acabam devent. La lectora, si pensa que és una frivolitat, que recordi els contes d’Alícia del reverend Dodgson. Si continua pensant que és especulació i metafísica, segur que ella mateixa o algun conegut seu paga religiosament un préstec per una vivenda que té un preu de mercat per davall del que figura a la hipoteca. I és que el que els clients estan disposts a fer per el seu banquer no ho farien per ningú altra.

 

S’acomiadà dels “ruedos”, no en Fisher sinó en Torres, el 19 d’octubre del 1913, a Madrid, en presència de la Reina i la “Chata”, després d’haver lidiat amb més de 1.800 toros i sofert més de 30 cornades. D’estil alegre i agosarat davant del bou, tingué per rival al tremendista Machaquito, del qual tinc un punt de llibre. La generació de toreros que els seguí els eclipsà, sobretot Joselito i Belmonte.

 

També a la quarta dècada, J.M. Keynes, un dels grans economistes de tots els temps, capfilà els motius pels quals la taxa d’interès no iguala l’estalvi i la inversió i consegüentment la política monetària pot acabar essent ineficaç per a treure l’economia del pou de la crisi. D’aquí que s’estengui cada vegada més l’opinió que les retallades als pressuposts públics, lluny d’ajudar a millorar la situació, l’empitjora.

 

“Bombita” i la “Goya”, la “tonadillera intel·lectual” que popularitzà el “Balancé”, el “Tápame, tàpame” o el “Ven y ven”; mantingueren una estranya relació sentimental que acabà, segons conten els cronistes, a causa del desigual nivell intel·lectual i de la polida educació de la bilbaïna, que dominava l’anglès, l’italià i el francès, tocava el piano i pintava amb cert estil, a més de fer-se amb els intel·lectuals de l’època com Benavente, Valle-Inclán, els Álvarez Quintero, Dicenta, etc., mentre que ell tot just sabia llegir i escriure. No poder confirmar si consumaren la relació amorosa, això és un no viure i instam en Pep de Na Maians que vagi a aclarir-ho.

 

Si Fisher i Keynes es combinen, la reacció esdevé letal. Si l’economia entra en recessió (decrements del Pib) i el nivell de preus baixa (deflació), la part dels ingressos que els deutors han d’entregar als creditors augmenta i consegüentment el consum disminueix, cosa que duu a ulteriors baixades del Pib i a augments del deute. Si, a la vegada, els baixos tipus d’interès del Banc Central duen la banca a guardar els doblers a les caixes fortes o a dedicar-los a especular amb bons sobirans, en comptes de fer-los arribar a l’economia productiva, estam en les millors condicions per entrar en la fase de “y lo que te rondaré morena”. Tampoc tenim la certesa que, una vegada culminada amb èxit la reforma fiscal, no ens trobem amb una manca de demanda de capital, potser avui velada per la minsa oferta creditícia. Estam a les resultes dels “animals spirits” keynesians, encara que molta gent pensa que les regnes les duu na Merkel, i alguns fins i tot creuen que els trumfos estan en mans de Rajoy Brey.

Matrimonià, no en Keynes sinó en Torres, amb la pubilla, hereva de la burgesia catalana, María de la Concepción Regorodosa Jover, a la Torre Na Joana (Moncada i Reixach), i comprà 500 hectàrees al delta de l’Ebre que avui en dia encara es coneixen com la finca “Bombita”. Morí, la muller, de part i sumí el torero en forta depressió. Feu construir a la seva memòria una capella del “Jesús del Gran Poder” a la mateixa finca en què es casaren.

 

Els economistes sempre s’han queixat que la seva disciplina no disposa de laboratoris de pràctiques, per la qual cosa és una gran sort que cents de milions d’electors de tot el món vulguin experimentar les teories de reputats economistes servint com a conillets d’índies i, a més, pagar de la seva butxaca les despeses. Encara que madame Christine Lagarde, altíssim alt càrrec del Fons Monetari Inquisitorial, troba que s’ha anat massa enllà en la tortura de fer quadrar els pressuposts públics i suggereix polítiques encaminades a fer créixer l’economia. També sembla fer anques enrere el registrador de la propietat que ens governa, que va pidolant per Europa una relaxació de la política de reducció dels dèficits públics. Només faltaria que aquesta genteta, grans valedors de l’experiment fins avui mateix, ens privàs de l’espectacle.

 

“Bombita” pot ser considerat un dels primers, sinó el primer, torero modern. Participà activament en uns dels debats més importants que hi ha hagut mai a Espanya, “el plet dels mihures”, de fet una discussió sobre la distribució marginal dels ingressos entre els tres factors productius: el ramader, l’empresariat taurí i els toreros. Fundà la “Asociación Benèfica de Auxilios Mutuos de Toreros”, la primera mutualitat de toreros, sempre amb l’oposició aferrissada del establishment. Es féu milionari torejant i una vegada retirat es dedicà al negoci de l’exportació i anà una vegada en tren a Madrid a comprar Bons del Tresor. I, com no, fou el primer torero del qual es guarda un document cinematogràfic que mostram aquí.

 

Potser la lectora, que és una “modernilla”, prengui llum de na Pintora i fundi el M.A.C. (Montepio d’Agraviats per la Crisi).