Documentació Gabellina i Oriental (10)

Una Llulla al Foch i Fum:

Maria Servera Moll, del Carrer del Missudia

[Una Rigus, tres Llulles i un Blai del Recreo]

És sabut que Foch i Fum ha estat un dels setmanaris més populars de Mallorca, que es va editar entre 1917 i 1936 en diverses etapes. Era un setmanari republicà i contrari al caciquisme i la seva primera etapa es va truncar precisament per una querella d’en Verga contra el seu director, Es Mascle Ros, també conegut com a Jordi Martí i Rosselló.

Dins els seus escrits hi havia, evidentment, molta política, encara que no sempre amb un caire seriós sinó més bé satíric. Entre els seus col·laboradors més seriosus n’hi havia alguns de gabellins i en vull destacar només un parell: els grans Antoni Domínguez Moll i Bartomeu Gili Cirer, però també Llorenç Tous, Serafí Nebot, Manuel Fernández “Murta”, i alguns altres.

Com deia, aquest setmanari ha estat dels més populars de Mallorca i va arribar a distribuir més de 5 mil exemplars, dels quals n’hi havia 180 repartits per tot Capdepera, la qual cosa vol dir que en aquell temps el llegia més de mig poble: és a dir, mitja humanitat!!!!

Com deia, aquest setmanari no només parlava de política; també servia per a festejar, o per intentar-ho, com a mínim, i per això sortien una sèrie de gloses o d’escrits adreçats a les al·lotes del poble. D’aquests escrits n’hi ha molts, però avui en vull destacar un perquè la protagonista és la meva tia Maria Llulla, a la qual jo no he conegut perquè va morir molt jove, als 36 anys, abans de la data del meu retorn a la terra.

A més, l’escrit que avui vull presentar és una de les versions de la cèlebre cançó “Callejón del Mediodía”, que després es va popularitzar enormement a les vetleries gabellines i orientals que tanta vida repartiren en temps de penúria física i espiritual.

L’autor no el sé, perquè, com molts escrits de la revista, està signat amb un pseudònim, però podria ser Bartomeu Lliteres Mola, que després es casaria amb la protagonista de la cançó que avui presentam. Però tampoc no ho puc assegurar del tot.

Amb tot cas, sigui qui sigui l’autor, la protagonista és la meva tia Maria Llulla, segons diuen la més guapa i simpàtica de les tres germanes Llulles i Cataioles, que va tenir la sort o la desgràcia de morir jove, i que era la filla gran del gran Miquel Llull, un dels herois de la meva vida, que en veure morir una de les seves filles encara va patir més del que ho havia fet a Formentera, a la presó de can Mir o a les “consultes” dels psiquiatres falangistes comandats pel radiofonista camarada Villalonga.

Però aquí i avui, 29 d’abril de 1933, Maria Llulla encara és molt jove i potser encara no coneix la malaltia. És jove, és guapa, és simpàtica, és alegre, i els homus li van al darrera: què més se pot desitjar! I pel Carrer del Missudia hi fa una primavera eterna i tots els moixus i moixes també són gabellins i gabellines, i van a l’aire!... I el nostru destí potser està escrit a qualque banda, però sempre el podem canviar per un passeig pel Carrer del Missudia mentre les al·lotes surten a cantar i a ballar i els blaus que pinta en Mercant són l’únic horitzó que encalçam fins al final.

[Foch i Fum, 29 abril 1933]

[Dues postals cedides per l’amu Antoni Coix on es pot veure a Maria Llulla, Magdalena Rigus i Catalina Caraca]

* * *

Si qualque dia arrib a atresorar un poquet de saviesa no serà només gràcies als meus estudis, les meves investigacions i els meus viatges; serà sobretot gràcies a aquests homus i aquestes dones que m’han acompanyat al llarg de tota la meva vida i que m’han ensenyat tot el que som. Perquè tots aquests homus i totes aquestes dones són la meva nissaga, la meva gran nissaga gabellina dels Rigus, els Cataiols, els Llulls i els Blais del Recreo, i això és precisament el que imprimeix caràcter, i no els títuls i les condecoracions mundanes que penjam a les parets dels nostrus despatxus per a demostrar que som qualque cosa. Perquè en realitat és sense Capdepera que no som res, és sense Capdepera que estam perduts i navegant per un mar inhòspit. Perquè quan renegam d’aquestes condecoracions humanes, que són la nostra nissaga, és quan tornam petits com cuquesmolles i és quan ens arrossegam p’en terra com ànimes en pena que han perdut la joie de vivre que és l’únic que en realitat tenim i l’únic que potser ens portarem a la tomba.

I vull que en quedi constància, de tot això, perquè els gabellins, a vegades, som tan poc expressius que no ens atrevim a esbombar-ho per tot arreu i ho reservam tot per a les sessions espiritistes post-mortem. Que consti!

Miquel Llull

Bibliotecari del Golea

gener 2012

Post Faci

Evidentment la versió de la cançó que avui hem presentat no és la única; n’hi ha d’altres que potser encara s’han popularitzat més. Sense anar més enfora, en el llibre-cd presentat el 2007 n’hi ha una que podreu escoltar més avall. Tampoc, com vos podeu imaginar, no sé quina és la primera, la original. En tot cas ara com ara és la única que podem escoltar: