Primavera negra i gabellina:

Jack Bilbo i Henry Miller

(casualitats gabellines)

(primera part)

La sort va fer que el proppassat dia del llibre compràs la primera edició d’un llibre i d’un autor que consider que són importants: Henry Miller i Black Spring/Primavera negra. L’havia llegit en l’edició catalana definitiva del 1999 de Jordi Arbonès, ja que la que haviat publicat el 1970 estava, com moltes altres coses al nostru país i a la nostra cultura, censurada per la dictadura nacionalista espanyola.

Però poder adquirir a un preu assequible la primera edició anglesa publicada a París el 1936, va ser tota una sorpresa i vull donar les gràcies als al·lots de l’institut, perquè el vaig poder comprar a la seva paradeta.

A més, aquest llibre m’ha ajudat a entendre el funcionament del món i m’ha acostat, encara que sembli mentida, a Capdepera. Sí; un llibre universal, d’un autor també universal com Miller, parla de Capdepera, dels seus carrers, dels seus boscos de pins i d’alzines, de les seves platges i, sobretot, dels seus personatges. Miller ja ho va dir molt abans que jo: Capdepera és el centre de l’Univers i la plaça de l’Orient el centre del centre, així com també ho és el Carregador. I, per tant, els seus personatges són personatges centrals del món que, com molt bé diu Miller, són els més importants del planeta, del nostru planeta mental si més no. Bé, potser parlava d’un barri de Nova York, on va néixer, però també podria ser Capdepera, o no?

I si no ho creis, llegiu aquest petit fragment:





Queda clar, per tant, que sí, que Capdepera és el centre de l’Univers. Ho diu Henry Miller i ho dic jo. I per això anam plegats a prendre cafè a l’Orient o a can Patilla, i miram passar el temps, i la gent, i les obres, i tot aquest moviment que a vegades sembla que no va enlloc. El món i la bolla que van i venen, se’n van i tornen, i la majoria de gent segueix, però, eternament donant voltes a la sínia que no duu enlloc. És a dir: són (potser som) sempre al mateix lloc, encara que jo voldria sentir-me diferent, voldria imaginar que hi ha un altre destí per mi, un altre destí que m’acosti encara més a Capdepera, sense tantes voltes, sense tantes vacil·lacions, sense tantes pors, sense tants temors, sense tantes sínies inútils: el cel obert i lluminós, el paisatge dins els meus ulls, l’aire als meus cabells, i la companyia eterna de tots aquests gabellins que són més reals i més importants que Napoleó, que Lenin, que Capone o fins i tot que Einstein i les seves teories que han estat a punt, i potser encara ho estan, de fer implosionar el món, el nostru món.

Miquel Llull
Bibliotecari del Golea

[continuarà]