Nadal

Anar a viure a un país que no és el teu, siguin quins siguin els motius que t’hi ha menat, implica acceptar les regles del joc de la terra d’acollida, si no vols ser considerat un estrany. Sense necessitat de renunciar a la manera de ser que hom ha mamat, el que no es pot fer és transgredir formes de comportament social que els indígenes consideren essencials perquè són part del seu imaginari col·lectiu. Per tant - afegesc immediatament - no em sembla bé que els basars xinesos del poble tenguin obert el dia de Nadal, sense entrar a considerar si això ho permet o no la Llei de Comerç. Aquesta bona gent, tan feinera, segurament no se sent implicada per la festa de Nadal, que els deu caure com a molt llunyana, però això no els eximeix d’adaptar-se als ritmes que la societat mallorquina s’ha donat a si mateixa al llarg de la història. Respectar les pautes, i les pauses, que els mallorquins tenen assumides augmentarà la consideració de la gent del país cap als nouvinguts. Altrament, als nostres ulls, no passaran de ser uns estrangers poc respectuosos.

Més Nadal

No criticaré el que s’ha penjat enguany, per alguns indrets, a mode d’ornamentació de Nadal. Massa han fet, els que ho han fet, i això és d’agrair, especialment per la idea de reciclar material de rebuig. Però el que s’ha posat, en cap cas,  ha contribuït de manera significativa a ambientar els espais públics. I és que Nadal, com tantes altres coses en aquesta vida, té uns esquemes que si els substituïm per uns altres resulta que les referències no funcionen i no ens remeten als referents. Posats a penjar coses, jo organitzaria un concurs per barris, zones o carrers - sense dotació econòmica, naturalment -, a fi que la gent hi fes la seva aportació, que com més són més riuen. D’altra banda, m’agradaria que algun responsable municipal fos capaç de quantificar què val exactament penjar la garlanda de baix consum que altres  anys s’ha posat a la plaça de l’Orient, i si és capaç de justificar econòmicament la seva absència, demanaré disculpes. Mentrestant, no em crec que tengui cap justificació.

Matèria impositiva

Sembla com si haguéssim entrat en una espiral en què, a menys ingressos de l’administració, menys despesa, menys poder adquisitiu, menys consum, menys activitat econòmica i... més retallades arreu. I tornem-hi, menys ingressos, etc. A tot això, estam fregant la recessió i una alarmant degradació dels serveis essencials com la sanitat o l’educació, i amb un panorama gens afalagador per a pensions i prestacions socials. A banda de les dràstiques mesures d’estalvi, els comptes públics intenten generar més ingressos, a fi d’estabilitzar els pressuposts. Més ingressos, però d’on? Idò, com sempre, de la recaptació indirecta: més IVA, més taxes sobre els carburants, més contribució a l’assistència sanitària (que mai no ha estat gratuïta, com alguna veu interessada ens vol fer creure), i apujada de serveis públics com les tarifes elèctriques, el transport col·lectiu, les taxes universitàries... És a dir, pel costat de la recaptació indiscriminada, que no té en compte els ingressos dels contribuents. La part impositiva d’una cervesa o d’un litre de benzina és la mateixa per a mi que per a l’amo de la principal cadena hotelera de Mallorca. I això, es miri com es miri, no té res a veure amb la justícia social. D’augmentar els impostos a les grans fortunes, no en volen ni sentir parlar, però a l’hora de pagar el rescat de la banca en dificultats amb els teus imposts i els meus, amic lector, no se n’estan de res.

Duen un bon camí

D’això se’n diu anar a sac. M’ho veia venir, i així ho he expressat en altres col·laboracions, però no em pensava que anassin tan de pressa. Em pensava que mirarien de dissimular una mica, si més no, però es veu que, des de la seguretat que els dóna la majoria parlamentària aquí i allà, han decidit pitjar l’accelerador. Per a molts de nosaltres, l’única opció de veure cine en català és la televisió. Més ben dit: era. No ens deixen veure les pel·lícules de TV3, per no sé què de la competència, i ara també ens han vetat el català a les pel·lícules d’IB3. En algun moment, un dels cappares de la conselleria va adduir raons econòmiques, alguna cosa sobre l’adquisició de pel·lícules doblades a una llengua o l’altra, i que si sortia més a compte. Res, fum. Ara ens tornen endossar, per enèsima vegada, les pel·lícules de l’Oest que estam cansats de veure, i ho fan en versió castellana, quan en el passat les hem vist en català; o sèries com “S’ha escrit un crim”, que té més caspa que “Cine de barrio”, i ara, també, aquí tens, en castellà. És a dir, que no és per doblers, sinó per a eradicar el català d’IB3. Per aquest camí, van bé.

Barca

A empreses i treballadors (especialment als treballadors, clar) els tenim, ara mateix, un punt estressats amb això de la competitivitat. Resulta, diuen, que la feina no ens ret tant com a altres parts d’Europa i que per això els nostres productes no són prou competitius. Però a vegades, massa vegades, no és culpa ni d’empreses ni de treballadors. Escoltau aquesta que em contà dies enrere l’amo d’una barca de “bou”. Resulta que al patrò de l’embarcació en qüestió li caducava algun document sanitari (de manipulació d’aliments, o d’una cosa d’aquestes) i se l’havia de renovar, fort i no et moguis, a despit d’incórrer en una falta i la sanció corresponent. El fet és que els obligaren a amarrar la barca i perdre un dia de feina – a tota la barcada! – ja que el patró es va haver de quedar en terra. ¿Us imaginau que, en algun d’aquests països europeus que ens van un parell de passes davant, una empresa hagués de tancar tot lo dia perquè el director es pogués renovar el document que fos? I és que aquí l’Aministració, sovint, en comptes d’esmolar fa osques. Te’n donaré de competitivitat...

 Feliç 2012!