Massa tòpics, massa llocs comuns, massa llegenda, massa mites, massa història... El Castell ens guanya, se’ns sobreposa i anihila camins d’apropament a la racionalització de la seva presència.

El Castell, que mai no ha estat un castell,  ens ha contemplat des que un rei, aquest sí, va intentar racionalitzar la vida rural de la Mallorca medieval, quan nosaltres encarà no érem més que una comunitat dispersa, sense cap projecte de futur en comú. Però, d’aleshores ençà, començàrem  a sentir-nos un poble. Fórem un poble.

Molt després, els temps moderns contribuïren a segregar el que havia estat síntesi, a separar el que havia estat consubstancialitat, a deslligar el que havia estat adjunció, a desconnectar el que havia estat connexitat, a dividir el que havia estat articulació... I el que havia estat u va esdevenir un i un altre. La Capdepera contemporània, altiva, orgullosa, segura de les pròpies forces, girà l’esquena a la seva gènesi i es va voler oblidar de si mateixa. I el Castell va romandre molts d’anys en un estat vegetatiu, connectat a la vida per mitjà de precaris sistemes de respiració cultural i religiosa, sempre insuficients.



Avui, per fortuna, ens sembla que el Castell  recupera la salut, que el podem salvar de morir d’inanició i d’oblit.

I, això no obstant, en aquests temps d’autocomplaença, quan sembla que haguéssim resolt  les immediateses i les peremptorietats relatives a la supervivència física del monument, o precisament per això mateix, potser ha arribat el moment de demanar-nos, per fi, què significa exactament el Castell. No, no ens referim a la llegenda de la boira, ni a la novena, ni al mercat medieval, ni a la festa de l’Esperança. Si se’ns permet la gosadia, diríem que totes aquestes són qüestions accessòries.

De què estam parlant, aleshores? Heus ací una reflexió. El Castell va ser, originalment, un projecte urbanístic d’un rei de Mallorca, fill d’un altre rei, català, que havia conquerit l’illa i n’havia expulsat els antics pobladors.

A això ens capferma el Castell: a la nostra essència col·lectiva i a la nostra adscripció nacional. Ni més ni menys. Podem fer volar coloms i ho podem ignorar, però no ho podem canviar.