Atesa l’abstenció que es va produir, els vots sumats pel PP representen un 31’8% dels ciutadans amb dret a vot. És a dir, que un 68’2% d’aquests mateixos votants no hi confien ni poc ni gens, amb els guanyadors. I que no se’m mal interpreti, no pretenc treure ni un bri de legitimitat a la victòria conservadora, només vull que les xifres no es descontextualitzin i ens facin creure que tota Espanya (tret de Catalunya, Euskadi i Capdepera) s’ha llançat incondicionalment als braços dels populars.

La situació que s’ha vingut a anomenar interregne, en què ens trobam ara mateix, una espècie de téntol polític, ens deixa una mica al pairo fins que els nous gestors es posin al timó de la nau. Mentrestant, però, ja es fan gestos, i el futur president de l’Estat s’ha posat immediatament en contacte amb els vertaders responsables de fer anar l’oli cap on se suposa que ens/els convé. Per sort, d’Alemanya n’han arribat bones paraules, i de moment don Mariano podrà prendre possessió del càrrec i, fins i tot, amb un poc de sort, menjar-se els torrons a la Moncloa. En un altre ordre de coses, el senyor Rajoy, secundat immediatament pel senyor Bauzá, s’ha apressat a dir que “no s’esperin miracles” i que solucionar el problema econòmic en què ens trobam immersos necessita temps. Ah, el temps!, un concepte tan susceptible d’interpretacions... Temps és el que no s’ha negat als encara estadants del palau presidencial. D’altra banda, don Mariano li ha dit a la senyora Merkel, de tu a tu, sense arronsar-se, que Espanya fins ara ha fet els deures que li han posat i, per tant, no se la pot tractar de qualsevol manera i fer-li pagar els interessos al 7%. Deu confiar, el futur president, que la senyora Angela no se’n recordarà de les moltes vegades que els conservadors han acusat els governants socialistes de “no fer res”. De la seva banda, “Standard & Poor’s” s’està repensant què fer amb les nostres “Aa+-”.

Dit tot això, i essent jo un dels que ajuden a conformar el 68’2% que no hem votat el PP, és a dir, de la majoria –aquesta sí, absoluta–, confii plenament en la promesa del senyor Rajoy, que governarà per a tothom, independentment de la seva/nostra ideologia. Ho esper, de tot cor, per més que alguns precedents propers –les nostres estimades Illes Balears, amb el senyor Bauzá al capdavant– em fan témer que el futur govern té in mente, prioritàriament,  acontentar la cúpula econòmica d’aquest 31’8% que ha votat PP. Em tem, cal capdavall, que si el govern autonòmic està laminant drets lingüístics, espais culturals, educació pública o sanitat de qualitat, a  nivell estatal aquestes actuacions es reproduiran, corregides i augmentades. Si el “nostre” govern tracta com tracta l’única llengua pròpia d’aquesta terra, què n’he d’esperar, de Madrid? Del tren, ja me n’he acomiadat.

Per a tothom, diuen? Bé, ja ho veurem.

I, com a conclusió, vull que quedi ben clara una cosa: com a persona, com a ciutadà i com a membre del cos social, no estic dispost a acceptar que cap partit polític, per més que aquest s’ho proposi, em faci malbé l’existència.  En aquest sentit, m’alinei amb les paraules de l’actor i presentador Fel Faixedas, que adapt a la meva situació vital: “M’agraden la meva dona i els  fills, la família, els meus amics, la meva jubilació i el meu País! No pens permetre que ni el PP ni els altres m’amarguin res!”