Smith o Keynes?

   per Jaume Fuster

Ha acabat l’estiu i, a despit dels números del calendari, hi ha símptomes que ens disposen anímicament per a la caiguda de la fulla.

Es tracta d’això, d’assumir els dies més curts i foscos, esperonats per l’entusiasme que traspuen els nostres polítics, tots els quals semblen venir d’un funeral, o anar-hi. Ni una parauleta de coratge, ni un gest d’entusiasme, ni un signe de resolució. Som uns pobres desgraciats, ens vénen a dir, que hem caminat mig segle pel camí equivocat, creient-nos els reis del mambo i amb uns drets que ara resulta que no ens mereixíem.

L’administració pública, diuen. Aquesta en té la culpa. Això és un desastre, hi ha massa gent cobrant de Madrid, de Palma, de Capdepera... En aquest sentit, però, convendria que no confonguéssim els funcionaris amb persones assegudes darrere una finestreta. Si fa no fa, dels empleats públics, un 28% són funcionaris purs (Seguretat Social, Hisenda...), mentre que el 72% restant són metges, mestres, policies, militars, treballadors de Correus i del transport públic... En total, poc més de 3 milions de persones. Són molts? Són pocs? A Espanya hi ha un treballador de l’administració per cada 18,2 habitants, mentre que a França n’hi ha un per cada 12,5 ciutadans, igual que a Bèlgica; a Portugal es troben al voltant d’un per cada 13... Seguim amb les xifres: del total de la població activa, a Espanya hi ha un 16% que ho fa per a l’administració, exactament la mitjana de la UE,  (en els països escandinaus, ho fant un 26% a Dinamarca, un 22% a Suècia i un 19% a Finlàndia).

 
Continuem amb algunes dades.

Aquest 2011, la partida d’educació ha patit un retall de 1.800 milions d’euros, criticada per Brussel·les. A l’any 2006 (darrera dada comparativa que he trobat), la mitja dels 27 països de la UE, pel que fa a despesa en educació, era del 5,04% del PIB, mentre que la d’Espanya era només del 4,28%. A les Illes Balears, aquest percentatge només significava el 3,17%.

Pel que fa a la Sanitat, Espanya és un referent, però crec que això és atribuïble bàsicament als professionals de la medicina. I per què dic això? Idò perquè a l’estat espanyol s’hi dedica un 6% del PIB (uns 65.000 milions d’euros)... que ens situen també a la coa d’Europa en inversió en aquest capítol. Això sí, som líders mundials en consum de medicaments. Per habitant,  gastam 1.673 euros en Sanitat, només per davant de Grècia i Portugal, enfront dels 2.103 de l’Europa dels 15 (2009). Espanya té un PIB per càpita equivalent al 94% del promig dels països de la UE, però només un 79,5% de promig de despesa pública sanitària per càpita. Per assolir el 94%, hauríem de gastar 13.700 milions més en sanitat.

Aleshores, per què tenim tants de problemes i hem d’acomiadar tanta gent? Per què hem de tancar Pacs a la nit, i els professors han de fer més hores lectives entre d’altres mesures? Per què hem de congelar pensions o abaixar sous als empleats públics, o simplement acomiadar-los? Per què hem de recular en allò que coneixem com a estat del benestar?

Tothom coincideix que més d’un 20% de taxa d’atur, la qual exigeix unes prestacions que representen el 3% del PIB total anual de l’Estat, és una dada gairebé insostenible. Ara bé, aquí se suposa que, atenent que les administracions tenen “absolutament prohibit” endeutar-se ni un velló més, ha de ser el sacrosant mercat i la inqüestionable iniciativa privada els que han d’estirar del carro, crear llocs de feina i treure’ns del clot, no? Per mi ja s’hi poden posar.

I què passa, amb els ingressos? En el cas particular de les Illes Balears, tenim una balança fiscal amb l’Estat clarament perjudicial. Ocupam, sistemàticament, el darrer lloc en inversions estatals, i per una vegada que ens havien concedit 400 milions d’euros per a inversions ferroviàries, ara tothom se’n vol desdir, fins i tots el govern autonòmic, que no hi havia de posar ni un cèntim. S’ha quantificat en més de 3.000 milions d’euros anuals la diferència entre el que es recapta aquí i el que ens torna l’Estat en inversions totals. Estam parlant d’un 17% del nostre PIB. A Itàlia, la regió que més aporta, Lombardia, ho fa en un 8%; a Alemanya, Baviera, en un 4%; i als Estats Units, l’estat més ric, Nova York, aporta un 2,1% al govern central. Catalunya, que sempre sembla la més afectada, aporta entre el 9 i l’11%.

D’altra banda, en l’àmbit estatal, el frau fiscal, segons reconeixen els mateixos tècnics de l’Agència Tributària (Ministeri d’Enomia i Hisenda), assoleix els 88.000 milions d’euros anuals (58.000 milions a Hisenda i 30.000 milions a la Seguretat Social). El total que es paga en concepte de pensions és de 110.000 milions d’euros cada any. És a dir, que el que es defrauda bastaria gairebé per a sustentar un capítol tan important com el dels pensionistes. Algú pot trobar també excessius els doblers que es destinen a pensions, un  8.9% del PIB a l’any 2010. A Europa, la mitjana se situa en el 10,2%. El gruix d’aquest frau procedeix del món financer i de l’empresa. Pensem que a Espanya els empresaris ingressen, de mitja, uns 6.000 euros manco que els assalariats! Qui s’ho creu, això? A cap país de la UE passa una cosa semblant. I com així es pot enganyar l’Agència Tributària amb tanta impunitat? Hi deu haver distintes raons, la principal de les quals crec que té a veure amb una afició innata a enganyar els demés, a fotre el proïsme. Però n’hi ha una altra de menys abstracta: l’Estat espanyol destina un 0,06% del PIB a la recaptació d’impostos, mentre que a Suècia, per exemple, hi destinen el 0,32%, cinc vegades més. “Salvar” els bancs també ens està sortint per un ull de la cara.

El discurs políticament correcte, ara mateix, és retallar i retallar i fiar-ho tot al mercat. Però hi ha moltes veus, de cada vegada més, que no ho tenen tan clar, això. En definitiva: Adam Smith o John Maynard Keynes? 

Faria molt lleig que vos recomanàs algunes lectures que a mi m’han ajudar a passar l’estiu i a esbargir alguns dubtes? Per exemple: Zygmunt Bauman, Temps líquids ;  Pere Sampol, Espanya no té remei ; Div. Autors, Manifiesto de economistas aterrados ; Arcadi Oliveres, Un altre món ; Stéphane Hessel, Indigneu-vos! .  Els puc deixar a qui me'ls demani.

Jaume Fuster