Augmenta el vent, mentre per dins el Gregal el cel s’enfosqueix amenaçadorament. Un floreig de bromera punteja el blau cada vegada més opac de la mar i les onades nervioses comencen a atupar na Forana.  És el preludi d’una tempesta que s’anuncia gairebé amb solemnitat. Son Moll queda enrere, farcit de para-sols inútils i de turistes que se’n tornen als hotels que endomassen la platja.

El camí de les Atzavares, ara sotmès a criteris de civilització urbanística, es gira amb discreció cap aquesta Mediterrània que, ella sí, és bressol de civilitzacions. Tot el sender constitueix una modesta lliçó de creixement assossegat, a la mida de les persones i de la mar que el besa, i l’arquitectura, gairebé tota ella corresponent al període preturístic, mossega l’espai amb moderació.



Cauen les primeres gotes, oblíquament, i el terra es va clapejant de punts humits. Sa Pedruscada ens acull, una mica esporuguida, mentre cercam aixopluc en una de les terrasses que la voregen. La minúscula caleta fa front al pas del temps i al temps inhòspit d’aquest capvespre, mentre la pluja intensifica el seu ritme. A poc a poc, la línia de l’horitzó s’ha anat difuminant. El domàs de núvols, esqueixat per la llampegadissa insistent, ha baixat a tocar de dits.

La naturalesa imposa definitivament la seva presència i aclapara tots els signes de l’arbitrarietat humana. En aitals circumstàncies, ens percebem a nosaltres mateixos com elements insignificants i acceptam un paper subsidiari en l’escenari imponent del Cosmos. Però, per desgràcia, serà així només fins que el sol esvoranqui l’enteixinat de cotó i recobrem la perversa i devastadora confiança en les nostres forces.

El camí fins a n’Aguait, després de la pluja, esdevé un esclat d’aromes impossibles de discriminar: llentiscle, romaní, pinassa, terra xopa..., i l’aire i la mar que, aleshores, també perfuma l’entorn amb una transparència eternament inèdita.

Deixam l’hotel a la nostra dreta, com a recordatori de les nostres febleses, i arribam a es Carregador, un altre d’aquests miracles que, com a tals, no ens sabem explicar. El més lògic seria que també hagués sucumbit al poder de seducció dels mercaders i hagués contribuït a generar riquesa, en un sentit ronyós del terme. Però es Carregador encara és es Carregador, per a admiració d’indígenes i de visitants.

Sa Cala de sa Font, sa Font de sa Cala, ja és tota una altra cosa. Aquí, de bell nou, l’home hi senyoreja a pler, hi deixa la seva empremta i es demostra a si mateix com n’és de modesta la capacitat creativa del gènere humà. Fatalment, la bellesa de la seva obra és sempre immensament inferior a la de l’espai que ha usurpat per a edificar-la.