75 anys després
Guerra i propaganda
Josep Terassa Flaquer
Soldats russos davant ls runes del Parlament alemany, a Berlín
La Guerra Civil espanyola és un de tants conflictes bèl•lics que assotaren Europa a la primera meitat del segle XX; tots ells es caracteritzaren per la seva brutalitat i un altíssim nombre de víctimes. Unes reflexions del historiador Julián Casanova sobre dita qüestió: La Primera Guerra Mundial és el principi d’una època violenta, perquè esborrà la línia entre l’enemic intern i extern, fou l’escenari dels primers exterminis massius de la història i d’ella sortiren el comunisme i el feixisme, els moviments paramilitars i la militarització de la política. A la Primera Guerra Mundial hi hagué vuit milions de morts i les víctimes civils representaren un terç del total; a la Segona les víctimes superaren els quaranta milions de les quals dues terceres parts corresponen a civils.
La nostra Guerra Civil participà d’aquella contagiosa violència. El nombre de víctimes s’acostà al mig milió i es repartiren a parts iguals entre civils i militars; això significa que a més del front de batalla on es topaven els exèrcits n’hi hagué un altre a la reraguarda que enfrontà a la població civil.
Una guerra civil és possible quan l’adversari polític passa a ser considerat un enemic amb el qual és impossible conviure; quan la passió cega la raó; quan es rompen les regles establertes i acceptades socialment; quan la irracionalitat i la violència es fan incontrolables. El fracàs del cop d’estat del juliol de 1936 fou el desencadenant d’aquest procés.
Desembarcament republicà a Sa Coma
En una situació de violència desfermada i progressivament estesa la propaganda política es converteix en una eina bàsica per justificar les actuacions pròpies i dimonitzar les de l’enemic. Damunt una societat trasbalsada per la por, les detencions, la paralització econòmica, l’escassesa d’aliments, les incerteses del futur, les represàlies i denúncies hi actuà un llenguatge violent i agressiu, carregat de mentides i divulgador de rumors malintencionats que justificaven l’acció dels violents.
El primer pas per controlar i estendre aquella violència planificada era amagar la realitat; no hi havia més fets ni altres versions que aquells que divulgaven les autoritats. Si era un esquerrà qui manifestava disconformitat era detingut i acusat “d’auxili a la rebel•lió”; si era una persona de dretes se l’acusava de desmoralitzar la població i s’exposava a un càstig.
Un dels primers rumors divulgats tractava de les “llistes negres”, és a dir, una relació de noms de gent de dretes, entre els quals no hi podia faltar el del rector i vicari, suposadament feta per esquerrans amb la intenció d’assassinar-los en quan es presentàs l’oportunitat. Aquesta estratègia propagandística fou utilitzada a tota la zona ocupada per l’exèrcit revoltat.
Per copsar l’abast i el temor provocat per aquelles llistes negres transcriuré algunes de les respostes donades per rectors de parròquies i vicaries de l’illa al bisbe Josep Miralles, en una enquesta realitzada el maig de 1938. El rector d’Alaró manifestà: Dia 19 de juliol s’havia de fer una manifestació socialista a la qual es donava molta importància, on s’havien de donar instruccions com cometre els assassinats de persones d’ordre, marcant amb certs signes les seves cases. L’ecònom de Son Carrió exposà: Allò més probable i segur, amb llistes o sense, era assessinar unes 50 persones. El capellà, els caps polítics antipopulistes i els catòlics més significats. A Esporles hi constaven unes 100 persones de dreta i el vicari de s’Esgleieta. A Pollença, el vespre 20 de juliol, els republicans volien cometre disturbis i assassinats. Rumors per justificar la repressió dels revoltats, per encoratjar els violents dient que, al cap i a la fi, no feien més que defensar la població i anticipar-se a les accions criminals dels rojos; unes justificacions molt simples i infantils on la malifeta sempre es culpa dels altres i la seva acció consistia, únicament, en defensar-se.
Desfilada a València després de la "conquesta" d'Eivissa, per part de l'exèrcit republicà
En Francesc Ferrari, un dels periodistes portaveu de Falange, no tan sols es dedicà a inventar-se batalles com la de Son Corb i a mitificar Falange, també demostrà prou manya per criminalitzar els esquerrans. Del seu llibre Mallorca contra los rojos, pàgina 166, recuper un diàleg que situa a l’Hospital de Manacor entre un presoner republicà ferit atès per una infermera de Falange incorporada a la Creu Roja. Diu el ferit: Ya no odio –me confiesa-. Esa santa mujer ha curado mi alma. Me cuida y se desvela por mi... Contesta el periodista: Así somos nosotros, los de la auténtica España.
En Francesc escrivia en primera persona, és a dir, volia donar a entendre que ell hi era, que ho havia vist i, per tant, era un fet indiscutible. La realitat el feia mentider perquè no dugueren cap presoner a l’Hospital de Manacor i ell ho sabia i actuava impunement perquè es sentia protegit. Ara utilitzaré les paraules de Josep Massot i Muntaner que ho ha estudiat prou bé: La consigna d’afusellar tots els presoners republicans esdevingué de domini públic. Els diaris i els primers llibres sobre l’expedició no amagaren que calia aplicar mesures dràstiques i recordaren la sentència clàssica Vae victis!. La norma dels “nacionals”, en el front de Manacor, era afusellar tots els presoners, fins i tot les dones que duien el braçal de la Creu Roja.
Rumors i mentides per emmascarar la realitat. Una violència tan sagnant no tenia justificació possible; per això, convertiren la guerra en una gran mentida.
Josep Terrassa Flaquer
Bibliografia
