Segons la fe cristiana, Jesús és el fill de Déu nascut per a salvar la humanitat. En el patíbul, Ponç Pilat va fer inscriure “INRI”. Ho desxifra l’evangeli de Joan: “Iesus Nazarenus, Rex Iudæorum”. L’escarni de la corona d’espines s’arrodonia amb la vexació: rei! Sobta que els catòlics refermin el burlesc nomenament d’un pagà i en facin celebració litúrgica, sobretot quan profana la voluntat de la víctima. Potser trobaren poca cosa tenir per líder un fusteret de Natzaret i l’ascendiren a monarca per bastir una estructura on el Papa no serà pedra i fonament, sinó Príncep. La concepció jeràrquica capgira, en profit dels poderosos, el sentit de la vida de Jesús, al costat dels humils. Alfons XIII, per exemple, el maig de 1919 inaugurà a Cerro de los Ángeles un monument amb la llegenda: “Reinaré en España com más veneración que en otras partes”. Les tres primeres paraules figuren al peu del monument de 1944 a Monte Toro de Menorca. Arreu, uns nous Pilats (emperadors i dictadors) proclamaren rei d’Espanya a qui predicava que el seu regne no era d’aquest món.

A Felanitx, cada 8 de setembre, se celebrava al puig de Sant Salvador la festa de la Mare de Déu. L’any 1934 va caure en dissabte i la cosa va anar grossa. Enramellada i endiumenjada, davallaren la imatge a la Parròquia i el bisbe Miralles procedí a la coronació pontifícia. El Rector Mora, a canvi d’indulgències, havia anat de casa en casa a captar anells, botonades d’or, cadenetes, polseres i doblers per fer verídica la glosa de Maria Antònia Salvà que, amb la música de l’himne Marià, cantaria mig poble: “De Felanitx com a patrona/ vos oferim corona d’or./ Cada joiell de la corona/ és un batec del nostre cor.” La festa continuaria el diumenge a la muntanya amb la inauguració del monument a Crist Rei. Les cròniques asseguren que mai no havia pujat tanta de gent a Sant Salvador. Molta era de Felanitx, però de Campos, Porreres, Santanyí i Manacor hi va anar una gernació i, de Palma, s’hi plantà una gentada. Per devers la Capelleta, just quan comença a empinar la pujada, algú va tirar tatxes i molts de cotxes varen foradar. El del bisbe Miralles va ser un dels afectats. Els ocupants, faldes a l’aire, varen haver de fer la caminada a peu, amb un bater de sol que torrava el cul a les llebres. “Cosa dels republicans felanitxers!” – es va dir – . Algú especulà si havia estat Rafel Estades Adrover.

A la gran esplanada no hi cabia una agulla. Havien parat un carretó de gelats de pal (a Felanitx en diuen “polos d’aigua” i en Cordellina els anomenava “besos fríos”), parades amb gorres d’elàstic amb visera per combatre la insolació, i centenars de ventalls “pai-pai”, un model que s’havia posat de moda i que es feia amb un cartró enganxat a una caramuixa xapada de per llarg. Molta de gent havia pujat amb cadires plegadisses i les havien col·locat en teringues per oir missa. El monument era imponent. Una figura en bronze, de cos sencer, presenta Jesús coronat amb el braç dret fent la salutació romana imposada per Mussolini, que governava Itàlia des de 1922, i per Hitler, que governava Alemanya feia poc més d’un any. La Falange, nascuda no feia un any l’octubre de 1933, adoptà aquella salutació. Molts de falangistes eren allà, uniformats. Després de missa, la poetessa de Llucmajor, amb l’ajut d’una trompa, recità la cançó i afegí una glosa:“Verge de Sant Salvador/ vós que sou a penya forta/ no permeteu que Mallorca/ la governi cap traïdor!”. No anava per l’aleshores comandant militar de les Balears. No, Francisco Franco estava baves amb un rei de bronze fent la salutació feixista. Just un mes després: els fets d’octubre. I, en menys de dos anys, militars i falangistes atiaren la insurrecció armada, beneïda per l’Església.

El gener de 1937, després d’intensa persecució, capturaren Rafel Estades: “El dia 3 de gener/ damunt les 11 del dia/ varen trobar s’esparter/ dedins es llit de sa filla”. El fermaren al portal de la Sala. Els revoltats l’insultaren fins que el dugueren a Palma, al local de Falange que abans havia estat la Casa del Poble. Dia 15 de gener de 1937 l’assassinaren. L’endemà, l’identificaren dues persones al cementiri de Palma. Li havien clavat sis tatxes al cap. Passaren els anys. Sobre milers d’assassinats, torturats, exiliats, empresonats i depurats regnà un dictador que es passejava, sota pali, mentre els bisbes instaven els feligresos a cridar: “¡Viva Franco y viva Cristo Rey!”. El dèspota morí al llit. La restauració borbònica que imposà, fermada i ben fermada, va créixer condicionada per la por, els atemptats i els crims de la ultradreta. Destacaren els “guerrilleros de Cristo Rey”, amb suport provat dels aparells repressors de l’estat. Avui ningú no gosa reclamar que s’apliqui la llei de Memòria Històrica i es retiri aquell tuàutem que fa la salutació feixista a Sant Salvador. L’extrema dreta ja no té necessitat de grupuscles. Se sent ben representada. Té un partit polític que es nega a condemnar els crims del franquisme i continua la “