In Memoriam
De ben segur que aquell 26 de novembre en el que va néixer tots els seus astres estaven ben alineats i formaven una conjunció especial.
Aquell dia, aquí a Capdepera, on surt el primer sol de tota Mallorca, va néixer un home ben deixondit, que s’aixecava molt prest cada dia per envestir la vida i viure-la a ple sense deixar ni un segon buit. Ahir en la sortida de sol, també de bon matí, mos va deixar la seva presencia corpòria, la espiritual tardarà generacions en esvair-se.
Era un “ caballero”, un senyor, una força de la naturalesa, el millor relacions píbliques de Capdepera, “un tipo estupendo”, un gran empresari, un home de família, molt bon amic, un gran gabellí, .... aquestes son algunes de les definicions que ahir i avui s’han sentit en els multitudinaris actes d’acomiadament d’en Pep Gómez-Quintero.
Gran empresari fet per ell mateix, fou fill d’una família treballadora i mai va oblidar els seus orígens. No cal fer-ne un perfil biogràfic, tots el coneixíem, era l’home mes representatiu del que es podria denominar marca gabellina.
Posseïa això que tenen el grans, aquesta cosa quasi màgica que encisa i sedueix, que es molt rar de trobar i que avui en dia es el que s’anomena carisma. La seva eterna rialla, la seva simpatia arrasadora, era mes que això. Darrera la posada en escena hi havia un home molt sensible i tremendament càlid. Va fer norma de la seva vida la preocupació pels altres, la seva empresa no sols va crear innumerables llocs de feina i va subvencionar quasi tot quan es feia a Capdepera, si no que en silenci i sense que la ma dreta se n’adones, l’esquerra ajudava a tothom que li demanava. Era la seva manera de fer poble.
En Pep era encara un mestre de picapedrer a l’antiga. Tenia una relació de tutela cap a les persones que estaven en el seu envoltant i treballaven o col·laboraven amb ell.
Es el millor representant d’aquesta generació formada en la postguerra que passà privacions de tot tipus i que aprengué a tirar sempre endavant.
Però també existia en Pep íntim, privat. Enamorat de Capdepera, apassionat de la mar i de Son Jaumell i el seu bosc, per on caminava cada matí amb na Margalida, la seva dona, la companya de la seva vida. En Pep fou també com la seva germana, un apassionat de la musica, el piano... i dotat amb una veu profunda i personal.
Per damunt de tot va posar sempre la família, i el gran clan que ell compactava i unia a força d’amor i comprensió. La lleialtat sense fissures a la família i als amics que formarem el seu entorn immediat va ser una de les seves senyes d’identitat.
Vivia la vida intensament. Tot ho feia a lo gran: treballava moltíssim, es divertia tot el que podia, estimava molt, i sobre tot mai deixava a ningú indiferent, molt menys a mi, aquest es evidentment un escrit apassionat i gens objectiu. Però es un fet evident de que la seva presència era volguda, necessitada i molts cops imprescindible. Tenia carisma o millor dit, ell era el carisma... Aquesta qualitat el feia ser un catalitzador del seu entorn. La seva vitalitat el duia a convertir-se en el motor del seu envoltant, a la vegada que la peculiar personalitat també el feia ser, com algú ha dit, un “disuelve-problemas”.
L’espiritualitat que l'enfortí durant la seva vida li ha donat la fortalesa necessària per enfrontar aquest difícil trànsit final. Aquesta darrera part de la seva existència l’ha viscuda amb gallardia. Des de la perspectiva que li donà el saber que se n’anava, va manifestar una visió filosòfica que posà en pràctica tan analitzant els aconteixements gabellins com donant els darrers consells a família i amics.
Els grans homes no moren i menys els gabellins. Es transmuten en energia que ajuda des del mes enllà a tots els seus. Que així sia.
Com diria el poeta, que els deus et mostrin el camí, que t’acompanyin els ocells, que t’acoronin els estels.
GRACIES I FINS SEMPRE PEP
Maria Massanet-Gili
