Un record per als vençuts










Josep Terrassa

   El passat, sobretot el més recent, sempre està en revisió perquè convivim amb ell i necessitam sentir-nos-hi a gust i identificats. El passat 25 de juny la delegació local de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica inaugurà un monument dedicat als republicans víctimes de la repressió desformada pels sublevats el 18 de juliol de 1936. Representa, també, la persistència d’un passat que no s’oblida, i és així perquè la societat no acaba de fer justícia amb els republicans, amb els vençuts.
   Després de greus conflictes armats les societats que els han patit necessiten refer-se, cosa que passa per fer justícia i reparar les víctimes. Així es va fer a Alemanya, França i Itàlia després de la II Guerra Mundial i, més recentment, a Argentina i Xile un cop acabades les dictadures militars de Videla i Pinochet; en l’actualitat aquest procés s’està fent a Sèrbia, Croàcia i a diferents països de tots els continents. Així, engegar un procés de reconciliació i desenvolupar un projecte comú de reconstrucció nacional s’ha convertit en un fita de tot Estat de dret després d’un greu conflicte.
Acabada la Guerra Civil espanyola els perdedors estigueren abandonats a la seva dissort: famílies desfetes, atemorides, perseguides, castigades, patint fam i malalties, enmig del rebuig dels guanyadors. Després de la mort de Franco la societat espanyola inicià un procés de revisió històrica en base a considerar que tots els espanyols foren culpables de la Guerra Civil. Era el punt de partida per consensuar els acords que permetrien la transició cap a la democràcia.



   Actualment l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica planteja que la reconciliació s’ha de fer basant-se en tres principis: veritat, justícia i reparació. Veritat per a saber allò que realment passà i localitzar les restes de les víctimes desaparegudes; justícia per a dignificar la memòria de les víctimes, revisant les condemnes; per últim, reparar el mal que, a dia d’avui, encara té remei.
   A la majoria dels països aquest procés de reconstrucció i reconciliació es fa pocs anys. Aquí, després de setanta-cinc anys encara no l’hem acabat.
   L’actual constitució reconeix l’aconfessionalitat de l’Estat, cosa que va permetre que els cementeris deixassin de ser catòlics per a convertir-se en municipals, és a dir, oberts a tothom. L’any 1980, fent una passa més en el camí de la reconciliació, es traslladà la “Cruz de los Caidos” de la placeta de l’església al cementeri i es retirà la placa amb els noms de les víctimes del ban guanyador. Aquell gest no podia ser un punt i final perquè ignorava els perdedors i utilitzava el mateix monument que havia servit per enaltir els guanyadors; símbol del nacional-catolicisme, bastit el novembre de 1940



Avui en dia es parla de recontextualitzar alguns dels monuments bastits pels guanyadors per a passar a representar totes les víctimes. No crec que això sigui possible; per motius ètics i estètics. Per exemple, un símbol molt utilitzat és la creu que identifica una religió que la majoria dels perdedors no tan sols no compartien sinó que rebutjaven, símbol d’una Església poruga que durant dècades va aixoplugar una brutal repressió. Més enllà dels símbols, làpides o imatges, els monuments de l’època franquista segueixen una tipologia,una monumentalitat i utilitzen uns materials que són el reflex d’una època dura, trista i irrespectuosa. Per això, som partidari que mentre no acabi el procés de reconciliació els perdedors tenguin els seus propis monuments.



   Sé que tots foren víctimes d’un conflicte i que, després de setanta-cinc anys, s’obrin noves interpretacions. Tot i això, cal recordar que aquells republicans lluitaren per impulsar un règim constitucional que respectava el pluralisme i defensava la democràcia com a model de convivència. Disposar d’una escultura que els recordi és un deure perquè la democràcia actual és la continuïtat d’aquella que ells impulsaren.