Ha arribat l’estiu

Saber que ha arribat l’estiu em resulta molt senzill, al marge del que diu el calendari. Jo tenc distints indicadors, infal·libles.

En primer lloc, ho conec pel començament de les serenates d’estiu. En el meu cas particular, aquestes es mantenen amb la mateixa força de sempre i, lamentablement, amb el mateix programa. Visc, per si algú no ho sap, en el carrer Elionor Servera, número 73, és a dir, a un punt privilegiat, on les serenates es reprodueixen, un vespre rere l’altre, amb un entusiasme digne de millor causa.

Segon indicador: entre ca nostra i Cala Gat o Son Moll (dues rutes que faig a primera hora del matí) cada dia he de salvar, vulgui no vulgui, dos o tres bassiots de vòmits infectes. Alguna vegada en el mateix portal de casa.

I, finalment, adesiara (com el dia en què escric aquestes retxes), tenc el gust de constatar que a algú se li ha acudit la bona idea de llançar una pedra a una farola. Els vidres escampats pel voltant i l’arma del delicte, fins que passin les brigades de neteja, delaten l’heroïcitat.

Evidentment, ha arribat l’estiu.

Més serenates

Més, no. Menys. Bé, més i menys. Al carrer, com he dit, més que mai. A sa Torre Cega, manco. Cap ni una, per ser exactes. S’ha acabat, si més no per ara. No sé què em fa, envestir un mes de juliol sense la convocatòria de Joventuts Musicals, després de 23 anys d’estius plens de bona música. Quina llàstima més grossa! La punyetera crisi, o el que sigui, acabarà amb tot allò que ens pensàvem que ens havíem guanyat: un lloc de feina més o manco estable, una sanitat i un ensenyament de qualitat, una jubilació decent, una mica de cultura...

“Se’ns han negat els suports necessaris, concretament per part de l’Ajuntament de Capdepera”, deia el comunicat de Joventuts Musicals publicat en aquesta mateixa pàgina. No puc entrar en detalls que no conec, no sé si els pressuposts (estam funcionant amb els de 2010, encara) no ho han permès, o què ha passat, però ja se sap que una cosa tan intangible com la cultura sol esdevenir terreny abonat quan s’han de passar les estisores de podar.

Sigui com sigui, m’hauré de conformar amb les serenates d’aquestes corals alemanyes que ens visiten cada any i que, prop del meu balcó, m’ofereixen de franc els seus concerts d’alta volada. Encara sort.

Ens mosseguen la llengua

He anat a l’hemeroteca d’aquesta web i, en el Portalet del mes de setembre passat, hi he trobat algunes advertències sobre les intencions lingüístiques del PP. No ens han enganat: van per feina. La llengua patirà. Encara més, clar.

La Llei de Normalització Lingüística té per objectiu això que expressa el seu títol: normalitzar l’ús de la llengua catalana a la nostra comunitat en tots els àmbits d’ús, de manera que qui vulgui la pugui emprar pertot arreu. Els actuals rectors del PP deuen trobar que aquesta ja  és feina feta i que no cal ni que l’escola continuï exercint aquesta funció normalitzadora, ni direccions generals de política lingüística, ni assessors lingüístics a IB3, ni la necessitat de conèixer la llengua pròpia d’aquesta terra per a exercir la funció pública, ni...

Avui mateix (quan escric aquesta col·laboració), he escoltat una estona un plenari de l’Ajuntament de Palma, amb tothom parlant en castellà. Com en castellà és la totalitat de la cartellera cinematogràfica. Com en castellà són les cartes dels restaurants, i pràcticament tots els diaris, i quasi totes les cadenes de televisió. I com castellanoparlants són la majoria de servidors públics amb els quals m’he de comunicar: funcionaris de l’administració central, inclosos policies i guàrdies civils. El castellà és, cada dia més, el carrer. I això no és normalització, això és anar marxa enrere, com els crancs.

Però el Sr. Bauzà i els seu equip troben que no n’hi ha prou i, atenent que el català, la llengua d’aquesta terra, ja ha pres el cap avall, idò res, una empenteta més i au, a la història de les llengües mortes s’ha dit.

Serra de Tramuntana

Temps enrere vaig llegir alguna cosa sobra la importància que tenia per al turisme el fet que els Reis d’Espanya passassin les vacances a Mallorca, i que, per tant, se’ls havia de fer la vida agradable. No sé què en deuen pensar els Reis, d’això, però, com a mínim els ha de fer la impressió que la nostra hospitalitat és interessada i que la seva presència ens importa només per allò que en treim com a elements promocionals.

Ara m’ha passat igual, amb la designació de la Serra de Tramuntana com a Paisatge Cultural, Patrimoni Mundial de la UNESCO. Hi he trobat, en primer lloc, la reacció interessada, fent comptes ja sobre el que aquesta declaració ens podrà reportar de beneficis econòmics. També s’hi han afegit les veus inevitablement alarmistes (les mateixes que escoltàrem quan es va crear el Parc de Llevant: “ara no podrem anar a les nostres finques”). I encara ha col·laborat a la coral (no ens mancaren serenates, no!) alguna veu periodística ironitzant sobre aquesta declaració, fent-ne befa, vaja.

De fora vénen a dir-nos la meravella que tenim a ca nostra. Una meravella de la qual en puc donar fe: he pujat a tots els seus grans cims i he trescat per les seves valls i torrenteres més pregones, i n’he gaudit més que de cap cosa que es pugui pagar amb doblers. Aquest reconeixement hauria de servir per treure pit, per a sentir-nos molt i molt orgullosos, per a dur-ho en el cor com un regal impagable. Però, així en general i amb les excepcions que hi vulgueu afegir, tot això ens commou poc o gens.

A veure què en podem treure...