Es Japonés versus Cala Ratatatata
Ja n’hi ha prou de parlar de renou, alcohol i degeneració del turisme. Prou de queixar-mos d’alguns hotelers que cobren un tot inclòs a 20 euros el dia i llavors han de perseguir els seus clients fent revenda de begudes al carrer. Basta de criticar la incapacitat de la seva associació per marcar uns mínims per davall dels quals està clar que Cala Rajada mor. No me tornareu a sentir dir que cobrar-li a un turista 10 euros per habitació i berenar és cometre un acte de suicidi que pot acabar assassinant a un gran col·lectiu. No podem dormir, no. Però de què serveix queixar-se? Només genera mal rotllet i ganes de partir cap a algun país de l’est on tot és més barat i menys gastat, com als turistes que ja no tornen.
A aquest municipi també hi ha coses positives. Moltes. Per posar un exemple que està a punt de fer un any: Es Japonès. Només entrar a n’aquest restaurant ja veus que la cosa ha d’anar bé per força. Blanc, negre, verd i algunes fotografies del Japó. Res pus. Sobri, elegant, transparència fins a la cuina on pots observar què està fent en tot moment l’equip que hi treballa, com al Racó de Can Fabes (donen estrelles Michelin als japonesos?). Hi ha una cosa surant a l’atmosfera d’aquest restaurant que és difícil de trobar darrerament: qualitat. I encara no hem arribat al menjar. D’això, cadascú que en tregui la seva conclusió. La meva serà tornar-hi sovint. N’Abdón l’ha encertada. I crec que també ha elegit bé la situació, ben al centre de Capdepera. No sé si hagués pogut aconseguir el mateix efecte a Cala Ratatatata on un local així segurament hagués acabat engolit per la mediocritat que impera a la vila del xumbaxumba i els adminicles elèctrics de colorins que ornen testes ben untades de suc.
Que en temps de crisi qualcú decideixi posar en marxa un negoci és notícia. Haurem de seguir-ne l’evolució perquè, si la cosa va bé, a més de ser una bona nova, serà la prova que les coses es podrien fer d’una altra manera i, el que és més important, funcionar. Funcionar com a Cala Millor des d’on ens miren amb commiseració i, fins i tot, llàstima. Es Japonès es mereix molta sort i aquest municipi més iniciatives empresarials amb l’esperit d’aquesta. Una aposta de veres i creible per la qualitat i la feina ben feta que aspira a tenir el millor client del món, al més exigent i viatjat, deixant-lo satisfet, amb ganes de tornar. Ep, que aquestes ofertes en alguns indrets del nostre poble, de ser-hi, hi són. Però, com deia, sovint queden engolides per la mediocritat del conjunt. Xuclades literalment per iniciatives com la dels que cada any rebategen el poble amb el so de la metralleta. Els d’aquí mos barallàvem per una “t” i vénen els de fora i n’hi posen quatre o cinc. Quin món! Per sort, he decidit no queixar-me (gaire).
Miquel Piris. Periodista
N. del A.: Fa un any que tenia guardat aquest article preocupat per trobar la manera d’escriure sobre el negoci d'un amic sense semblar que aquest vincle afectiu pogués influir en el resultat final. L’he recuperat perquè he arribat a la conclusió que m’és igual. És el que pens...i, com sempre, puc estar equivocat.
