Als avions, ni música ni esports





"... trobo a faltar un govern que defensi realment els drets dels seus ciutadans i no els interessos de les grans empreses"

   Em sorprèn la immunitat del sector privat. Els governs d’aquest país han permès la privatització de l’energia o la telefònica, mentre deixen excessiva llibertat a les empreses privades. Poc importa si governa el PP o un PSOE que d’aquí poc s’haurà de treure la S de socialista. Així, les empreses es dediquen a posar tarifes abusives o preus trampa i si ningú protesta, allà es queden. En això, les companyies aèries són especialistes. En acabar la Setmana Santa jo i un altre passatger (l’anomenarem X) vàrem ser víctimes de la nova política d’equipatges d’Spanair. I segur que no som els únics. La història és calcada, però dies diferents i tenint en compte que X és professional de la música i jo un amateur.
 
   Arribes a l’aeroport de Palma de Mallorca amb temps suficient per facturar una maleta. L’equipatge de mà és únicament l’instrument. Sobrepassa les mesures permeses, però facturar-lo seria arriscar-se a que sofrís uns danys dels que la companyia no es fa responsable. Quan arribes al mostrador, l’empleada exigeix un pagament de 50 euros per trajecte pel transport d’un instrument, atenent-se a una norma en vigor des de fa un mes. “Però si vaig volar fa una setmana amb aquesta companyia i no em varen dir res”. “A l’aeroport del Prat tenen més tràfic i són més permissius” contesta l’empleada d’Spanair. En exigir un document amb la norma, es pot llegir una llista de tarifes que a més inclou preus per estris esportius. Ara bé, en efectuar la compra del passatge o treure la targeta d’embarcament on-line no s’especificaven en cap moment aquestes tarifes ni hi havia cap avís. Al final, pagues 50 euros o no voles.
   Convé analitzar-ho en calma. Fa un mes no es cobrava pel transport d’instruments i ara, de sobte, val 50 euros sense que això suposi una millora del servei. Com diria Jose Mourinho: “per què?”. Cal destacar que el pagament de l’impost no assegura poder portar l’instrument o el material esportiu a cabina: depèn del personal de l’avió. Tampoc està clar el criteri que justifica aquest impost. Com a equipatge facturat la majoria d’estris esportius i instruments compleixen les exigències de pes i dimensions. Com a equipatge de mà, el resultat de la suma de les dimensions no supera l’exigit per les companyies exceptuant casos com un violoncel. Si repassem els llibres de física o senzillament jugant una mica al Tetris, se sap perfectament que l’espai estalviat en un lloc pot ser utilitzat per un altre objecte. Aleshores, no té sentit limitar l’equipatge de mà al que càpiga a la forma de la caixa de mostra que tenen les companyies. 
 


   S’ha de tenir en compte que un instrument o un estri esportiu és indispensable. No es pot llogar ni enviar i facturar com una maleta normal, malgrat sigui en categoria fràgil, és un risc. En el meu cas, puc prescindir de la guitarra perquè no m’hi guanyo la vida, però un músic professional necessita l’instrument com l’empresari necessita l’ordinador. Sembla que les companyies en són conscients i fan el negoci amb un cas excepcional. D’altra banda, la insularitat agreuja encara més la situació. Hi ha gent que potser viatja per plaer, però també hi ha molta gent que l’únic que vol és tornar a casa per vacances després d’estar mesos a fora. Fent el trajecte a l’inrevés, es va a treballar o estudiar, no a gaudir. Mentrestant, altres passatgers viatgen amb bosses, jaquetes o ensaïmades a més de l’equipatge de mà, ocupant més espai del permès i ningú els hi diu res.
Sempre és més fàcil tirar pel dret i fer la normativa que més convingui al promotor d’aquesta. Pensar en els demés sempre costa i si hi ha diners pel mig, més. Si es vol cobrar, que s’ofereixi una assegurança per a l’instrument en cas que es facturi, un seient extra per pujar-lo a l’avió, o bé el cobrament d’un preu racional. O bé arribar a un acord com el de la companyia Easy Jet, que permet el transport d’instruments de manera gratuïta. En aquest cas l’excepcionalitat s’ha entès en el sentit positiu. Realment, a la companyia no li suposa un cost real ni un problema d’espai perquè la possibilitat què viatgi més d’un músic o esportista amb els estris corresponents, és realment baixa. En casos de grups o equips, evidentment s’haurien de demanar permisos i té sentit cobrar una quantitat simbòlica.
   Arribat aquest punt, trobo a faltar un govern que defensi realment els drets dels seus ciutadans i no els interessos de les grans empreses. No hi ha cap llei que reguli la política d’equipatges. Aquest cop ha estat Spanair, però d’aquí poc no serà qualsevol companyia si ningú fa res al respecte. En temps de crisi, és vergonyós un preu tan alt només perquè l’empresa en qüestió ha de treure beneficis i no sap d’on. Aprofitar-se d’un col•lectiu determinat per al lucre d’un altre és discriminar, per definició. Una política d’equipatges així d’abusiva no hauria de poder ser ni aprovada, però les altes institucions callen. A ells ja els va bé. Ni són músics, ni són esportistes fora de l’elit. Mentrestant, els eurodiputats viatjant en primera classe. Una vegada més els qui paguen la crisi són els que no la provoquen. Això sí, mai s’havien comès robatoris de manera tan elegant i diplomàtica.