Maig, 11 del matí / Cala Rajada

Inexplicablement, els peus a vegades ens menen a un passeig per la memòria. Caminam pel passat, per devora ca n’Epifànio, ran la platja on els llaüts descansen de tantes llevantades, i passam pel magatzem de can Creu, per davant l’hotel Castellet, per can Celler, i per cas Milionari... Can March ens aguaita des del turó de sa Torre Cega i l’església nova ja ofereix la seva silueta blanca imposant-se a les modestes cases de pescadors que, carrer de ses Monges avall, regalimen, suaument, fins a la mar.



Tenim una Cala Rajada en la memòria que es resisteix a morir, una Cala Rajada a la metamorfosi de la qual tots hi hem fet costat. Aquí i allà, els vestigis del passat s’alcen acusadors: cas Bombu, la illeta de can Maia, o bona part de l’arquitectura entre el poble i sa Pedruscada, ens llancen a la cara que, sense renunciar al progrés, hauríem pogut fer les coses d’una altra manera.

Cala Rajada, Cala Rajada,
blanca d’escuma, gustosa de sal,
la marinera de mil llevantades,
la nau de roca feta als tem porals...

Sabeu que, per a molt gent, Cala Rajada és només un nom?
Un lloc qualsevol que es pot veure des del Google?
Un lloc sense més esperit que el que són capaços de conferir-li els fulletons dels operadors turístics?
No parleu a ningú de sa platgeta. No us entendria.