Cuina vegetariana mallorquina, recull de plaers insospitats




Per Miquel  Piris

Sant Antoni feia sopes
 a sa vorera de mar,
el dimoni hi va anar
i les hi va prendre totes.

Sent com era un defensor dels animals, les sopes que aquest sant cuinava a vorera de mar havien de ser amb tota probabilitat sopes vegetarianes. I si Sant Antoni hagués viscut ara, al segle XXI, a ben segur que les hagués cuinat seguint la recepta que podeu trobar a la pàgina 59 del llibre “Cuina vegetariana Mallorquina”. Un poble com el nostro, amb aquesta vocació santantoniera, amb aquesta predilecció per aquest enamorat dels animals, estava demanant a crits un llibre com aquest. Ja puc imaginar les cançons als foguerons d’enguany:

I sentien aquella olor
d’es Tofu qui cremava
 Ai, qui cremava

Vos ho imaginau? Jo tampoc. De tota manera, en el futur mos esperen grans sorpreses. Això queda més que clar si feim una ullada cap enrera. Fa uns anys, llegint un dels llibres de Mossen Antoni Gili, al cel sia, em vaig trobar amb un fet que em va sorprendre: l’any 1540 ja hi havia un senyor que li deien com jo visquent a Artà. Idò aquest Miquel Piris d’un temps passat en tota sa vida no va torrar mai ni un bocí de llangunissa tal i com el coneixem avui.
Com és això? No sabia torrar? No. Tenia colesterol? L’any 1540, ho dubt. Era vegetarià? És bastant probable que ho fos bastant però no per voluntat pròpia. Fins fa quatre dies, de carn només en menjàven els senyors. Voleu sopes? (sopes vegetarianes). Idò el que passava és que el prebe bord tot just feia uns anyets que havia vengut d’Amèrica. Per tant, la llangunissa i la sobrassada encara no eren com les coneixem avui... i no ho serien, no serien de color vermell i amb el gust que tenen ara, fins dos segles més tard.

 Una altra cosa que aquell homo no va tastar mai va ser un trempó com el que se descriu a la pàgina 45 d’aquest llibre o la coca de verdura de la 23. La tomàtiga també havia arribat d’Amèrica feia poc i els europeus mos havíem de convèncer de què aquella poma vermella se podia menjar. A Europa, durant uns segles, les tomàtigues només varen servir com a medicina i per ornar capells. En aquesta terra nostra, amics, no se va fer un pamboli amb tomàtiga fins passat el 1800. Quin desastre! Però això no és tot. Els pobres mallorquins d’aquella època tampoc van poder tastar el deliciós frit de matances de la pàgina 75 ni el magnífic frit de pasqua de la 76 perquè les patates, com ja sabeu, també varen venir d’Amèrica. La cuina tradicional mallorquina i totes les cuines que es fan i es desfan són una barreja d’influències universals amb parentius insospitats. Però pel món hi ha cuines que semblen voler demostrar el contrari.

Levític, XI 22
 “Aquests les vos podeu menjar:
el llagost, el llagost calb, i l’escarabat “
I a Mèxic, Amèrica Central i Sudamèrica van fer cas d’aquestes paraules de l’antic testament i ara mateix hi ha milers de persones assaborint no només llagosts i escarabats sinó també formigues, xinxes, cucs vermells i cucs blancs. Mentrestant, a Àsia en aquests moments hi ha uns quants milers de persones sopant un plat de sopa. Per ser més exactes, sopa de rata pinyada, una exquisidesa pel seu paladar. La presentació del guisat també és exquisida: imaginau un plat de sopa amb una rata pinyada bullida enmig, ben sencera amb ses orelles de punta, ses ales plegadetes, els claus de dalt i baix creuadets, ben afilats, un damunt l’altre, amb totes les dents a la vista...Jo crec que en realitat aquesta sopa la prenen per substituir el cafè. Clar, només de veure una rata pinyada bullida dins un plat de sopa per força has d’estar un parell de dies sense dormir. Continuem el viatge. Just al cap de cantó hi ha uns coreans menjant un aguiat de ca. Al nord de Vietnam, en canvi, estan assaborint un plat fet a base de moix. A Kènia, al restaurant “Carnivor” els cambrers passegen espases amb troços de cocodril, serp, nyu i estruç que els turistes devoren amb diversió. Més a prop, a un poblet de la península hi ha una al·lota connectada a internet que ha llegit un article sobre una malaltia anomenada pica que du als que la pateixen a menjar coses com ara pels, cendra, fusta o terra. En acabar de llegir-lo ha escrit aquest comentari:

Ya no soy una niña y me encanta comer ladrillo. Lo cambio por cualquier manjar. Por supuesto, no todos son iguales, con el tiempo a simple vista me doy cuenta cuales son “comestibles” por su dureza y sabor. También me encanta la arcilla. En mis embarazos me moría por comer una cucharada de mezcla de las obras, pero por mis bebés no lo intenté. También me encanta la tierra, el olor a tierra recien regada. También he probado alguna piedra y arena superfina. No he tenido nunca problemas físicos y mi aparato digestivo funciona mejor que el de cualquiera. No estoy loca, solo tengo el gusto diferente a lo escrito y culturalmente aceptado.
I és que cada cultura també se defineix per allò que no fa, per allò que no menja o que considera tabú:
Els jueus i musulmans no mengen porc.
Els hinduístes no consumeix carn de vaca.
Els alemanys no mengen aucells que canten.
Estats Units, Austràlia i Anglaterra no mengen carn de cavall.
A Madrid fa un parell d’anys que no se mengen  res de res. Ai, perdonau. Petit lapsus culer..
Deia que Estats Units, Austràlia i Anglaterra no mengen carn de cavall.
Si a un nordamericà li ensenyassin un mallorquí menjant un bon plat de caragols pensaria que estam malalts i si a un anglès li posàssim un plat de conill amb ceba al davant ens tractaria d’assassins.
Però no importa anar a cercar foranis per trobar respostes de rebuig i fins i tot d’oi davant de plats típics mallorquins. Què me dirieu per exemple si vos digués que aquí se cuinava frit de sang de tortuga de mar o que a Sa Pobla cuinaven Frit de rates.
A que ara, després de llegir tot això una persona que no menja carn vos sembla el més normal d’aquest món. Hi ha cultures senceres que no mengen carn des de fa milers d’anys. A la India 462 milions de persones neixen, viuen i moren sense tastar-la i no estrictament perquè siguin pobres. Gahndi per exemple. Un dels millors atletes de tota la història, en Carl Lewis, també és vegetarià. I com ell 12 milions més d’americans.A Gran Bretanya s’estima que hi ha uns 4 milions de vegetarians, entre ells en Ringo, en Paul i, quan vivien, en John i en George.
I a l’Estat espayol se calcula que hi ha unes 200.000 persones que, com na Penélope Cruz, na Cati Piris, n’Estrella Alba o na Ma Antònia Santandreu no tasten la carn. Quatre dones de bandera.

La publicació que aquests dimarts vos presenten a Capdepera aquestes tres vegetarianes a ben segur que contribueix a normalitzar la nostra presència a la societat i respon perfectament a la pregunta que tothom mos fa quan sap que no menjam carn: “Idò què menjau?” Resposta: “Menjam coses delicioses com aquestes receptes de “Cuina Vegetariana Mallorquina”.
Pàgina 39: Panades de seitan
Pàgina 51: Arròs de carboner
Pàgina 53: Pancuit
Pàgina 73: Albergínies farcides
Pàgina 85: Tombet
Pàgina 101: Greixonera dolça amb llet d’arròs
Pagina 103: Orellanes
Pàgina 113: Coca d’albercoc

Mmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmmm....vos hi podreu resistir?